OPINIÓ - Laura Comamala Almazán -
Llegeixo el titular. El torno a llegir: El mapa de l'ús del català entre els joves a Barcelona: no arriba al 50% a cap districte. Aquesta notícia, que avala el que ja molts experts auguraven. Suposo que la realitat de molts dels joves dels diferents districtes de Barcelona difereix de la meva. He nascut a Banyoles i ho he fet envoltada de persones que parlen, pensen i estimen en català. A casa, a l’escola, als espais d’oci... Tota la meva realitat i imaginari col·lectiu ha estat creat en una llengua i, adonar-me’n cada dia més que s’està perdent, crea impotència; perquè una llengua és molt més que comunicar-se. Una llengua és una finestra al món, una manera de viure. Així, l’argument que el català és un idioma minoritari i que, per tant, és “inútil estudiar-lo i parlar-lo”, perquè, objectivament hi ha pocs parlants de català al món, és, per dir-ho suau, d’ineptes.
La Carla Simón, ha portat Alcarràs al món. Una producció d’aquí, amb gent d’aquí que, sorpresa, parla en català. Llavors, potser ens hauríem de replantejar aquesta idea intrínseca que fer les coses en castellà ens farà arribar més lluny. I la situació del català no és només un problema de prestigi, sinó també estructural que es veu reflectit en els joves. Molts dels citats a l’estudi viuen una realitat en què només s’utilitza el català de manera acadèmica. Ara bé, les seves relacions personals, m’atreviria a dir que també en els àmbits acadèmics, són en castellà. Així, és impossible poder revifar l’ús de la llengua i, aquesta situació no és només culpa dels joves, sinó que l’estigma i la falta de referents per aquestes franges d’edat provoca un desinterès per la llengua; perquè clar, el català no mola tant. A propòsit d’això, i deixant de banda la llei del català a les escoles, que donaria per una altra columna d’opinió, el paper de les xarxes socials és essencial. Crear contingut de qualitat i sobretot, atractiu pels joves, en català, és de les nostres últimes oportunitats per salvar-lo i, sembla una utopia el que plantejo, però, veient les dades que han sortit recentment hem de preocupar-nos i actuar, ja.
Potser fent el català viral a les xarxes, fer un programa com la “Isla de las Tentaciones” en català, farà que aquests menys del 50% dels joves barcelonins es converteixi en un 50 o que, almenys no disminueixi la xifra. El que sí que s’ha de tenir clar és que això no va de culpables sinó de solucions. Els joves som el futur i, entristeix molt pensar que potser els meus fills viuran en una Catalunya on no es parlarà el català. Per això, parlar català a Catalunya a part de ser un dret hauria de ser un deure. Cal sentir-se orgullosa de ser d’on ets i de parlar, pensar i estimar en català.
