La velocitat informativa i l’esclat de conflictes com el de la invasió israeliana han posat el periodista, sobretot el corresponsal de guerra, en una posició complicada. La informació i les línies editorials de molts mitjans estan cada cop més polaritzades i instrumentalitzades pels mateixos organismes que promouen la guerra. És per això que el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha creat, de la mà de Xavier Giró i Llúcia Oliva, el Grup de Treball “Periodisme per la Pau”, que ha ideat una sèrie de recomanacions pel tractament periodístic dels conflictes.
La base d’aquesta creació, annexada al codi deontològic del Col·legi, és la dicotomia entre el periodisme de guerra i el periodisme de pau. Escollir perpetuar el conflicte a través de transformar el relat amb el focus posat en la violència o buscar el teixit de ponts entre les parts implicades per construir la pau. És per això que el Grup ha elaborat una taula que distingeix les formes de procedir del periodisme de pau o conflicte de les del periodisme de guerra o violència.
Xavier Giró va resumir a una xerrada els principis d’aquest “Periodisme per la Pau” a la perfecció: “No hem de barallar-nos sempre. Siguem creatius, busquem solucions!”. En primer lloc, cal comprendre el que ocorre i, sobretot, d’on ve el conflicte. Una guerra és molt més que dos o més estats que lluiten per uns territoris o interessos, i això cal entendre-ho. Així, cal diagnosticar l’enfrontament des de diferents perspectives, tenint en compte els actors, els interessos, les dependències entre ells o les repercussions —ja no només pel que fa als països implicats, sinó històriques o internacionals—, entre d’altres.
Aquest nou annex advoca també per la humanització de totes les parts i la no demonització dels “altres”, ja que aquesta només serveix per a justificar l’eliminació violenta. En aquest sentit, el periodista tampoc pot generalitzar: en el cas de les guerres iugoslaves, per exemple, la premsa es referia a “els serbis” en cada ofensiva o operació militar quan, en realitat, l’únic responsable era “l’exèrcit serbi”. De nou, generalitzar contribueix a la generació d’un odi demonitzador que serveix a les parts per a justificar l’eliminació del contrari. Per aquesta raó, Giró també defensa que cal escoltar totes les parts i que, si això es fa amb un sentit crític.
Finalment, el text diferencia entre la veritat i la propaganda. Cal escoltar les fonts institucionals, però no funcionar com un altaveu d'aquestes. El periodista en zona de conflicte ha d’atendre gent del carrer, gent que el patisca, no aquells que s’encarreguen de promoure’l.
Aquest grup, en definitiva, ofereix als periodistes una nova manera de veure, narrar i reflectir el conflicte que s’allunya de la mirada violenta i tradicional. El grup està obert a aquells professionals de la informació que hi vulguen participar i proposa noves pràctiques a través de tallers i seminaris.
