Amb la pandèmia han aparegut més factors de vulnerabilitat emocional i d'estrès que han afectat la salut mental dels joves. De fet, en els últims mesos s’han detectat un 21% més de casos de depressió i un 17% més de trastorns de conducta alimentària (TCA) en joves. La psicòloga especialitzada en l'adolescència, Elisabet Soler, considera que el problema és la criminalització que han patit els joves des de l’inici de la pandèmia, ja que, com diu, “no se’ls ha entès ni intentat empatitzar, només se’ls ha jutjat”. Amb relació als TCA, també destaca que “les restriccions alimentàries porten molt control emocional i, si a més s’hi suma més hores mirant les xarxes socials, com passava durant el confinament, on es donen uns cànons de bellesa no saludables, tot empitjora”.
En els últims mesos s’han detectat un 21% més de casos de depressió i un 17% més de trastorns de conducta alimentària (TCA) en joves
Segons l’Hospital Sant Joan de Déu, les visites a urgències d’adolescents per trastorns o altres problemes psicològics ha augmentat un 47%, amb una especial incidència en casos de trastorn de la conducta alimentària. Aquests s’han duplicat des del primer trimestre de 2020, segons xifres aportades des de l’àrea de Salut Mental de l’hospital, especialitzat en població infantil i juvenil, durant la presentació del seu informe FAROS.
També s’han agreujat les dades de suïcidis juvenils arreu del món. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), actualment el suïcidi és la primera causa de mort no natural entre els joves de 16 a 35. S‘estima que cada any se suïciden 800.000 persones al món. Per cada 20 temptatives hi ha un suïcidi consumat amb un total de 16 milions de temptatives a l’any. En el cas de persones joves, el 20% pateix alguna mena d’afecció sobre la seva salut mental com ansietat o depressió i hi ha 1 suïcidi juvenil cada 5,2 dies, segons dades de mortalitat del Departament de Salut de l'any 2016.
Les temptatives d’autolesió també s’han agreujat a causa de la pandèmia. Han aparegut entre 70 i 80 casos més que en el primer trimestre de 2021. Segons la Mercè Camprodon, adjunta a la direcció del servei de psiquiatria de l’Hospital de Sant Joan de Déu, en declaracions a eldiario.es explica que aquestes accions d’autolesionar-se són una forma de manifestar el malestar, però no sempre estan vinculades a patologies psiquiàtriques. Moltes d’elles, segons explica, “han estat d’intensitat lleu”, el que porta a pensar que potser és perquè ara arribin a urgències casos que abans passaven primer pels Centres d’Atenció Primària.
Pel que fa a Catalunya, les xifres globals de suïcidi, entre temptatives i consumats, van créixer un 83,82% del juliol del 2020 al juliol del 2021, segons dades de la conselleria de Salut. Com explica la psicòloga Soler, “el suïcidi continua sent un tema tabú i precisament per això no hi ha mesures de prevenció. Però no parlar d’un tema que existeix no fa que deixi de passar”.
Dades sobre la salut mental 2021. Carla Miñarro.
Experts de l’Hospital de Sant Joan de Déu han volgut deixar clar que aquest augment es dona per diferents formes de canalitzar el malestar. La pandèmia ha posat a prova l’estrès i ha afectat a tothom, però de forma important als joves. No només han vist la seva realitat totalment canviada, com tothom, sinó que han hagut d’adaptar-se a noves formes d’aprendre juntament amb el que ha suposat social i econòmicament la crisi de la Covid-19. Una situació que, en alguns casos, s’ha agreujat a casa per falta de recursos o perquè algun dels progenitors hagi patit la malaltia.
Sembla que, en aquest moment de la pandèmia, de cop i volta hàgim començat a obrir els ulls, però està aquí des de fa molt temps. A més, també van créixer les consultes per trastorns d’ansietat: un 28,64% en aquest mateix període, amb pics els mesos d’abril, maig i juny del 2020, segons dades de Diego Palao, director de Salut Mental de l’hospital Parc Taulí de Sabadell. La psicòloga Soler, però, explica que això és un bon senyal perquè significa que els joves tenen consciència que no estan bé, especialment amb la reobertura de l’oci nocturn i la tornada a la presencialitat a les universitats. “Ara, el fet de tornar a sortir a fora, tornar-se a relacionar, estudiar amb presencialitat, etc., està costant molt perquè veníem d’un temps molt tancats.”
En aquest sentit, molts especialistes han volgut transmetre també la importància de la prevenció, dins de l’informe FAROS de l’àrea de Salut Mental de l’hospital Sant Joan de Déu. En ell també han aportat una sèrie de claus per detectar de forma precoç els principals trastorns de salut mental. Per saber diferenciar-los d’angoixes considerades adaptatives de les quals sí que afecten psicològicament. En aquest sentit, les segones són aquelles que duren en el temps, afecten diversos àmbits del noi o noia i provoquen canvis bruscos de conducta, ja sigui amb l’alimentació, estudis, la son o amb els amics.
Més polítiques de prevenció i acompanyament
L'OMS sosté que la meitat de trastorns mentals comencen als 14 anys o abans, però la majoria dels casos no es detecten ni es tracten. De fet, la depressió és la principal malaltia entre adolescents a escala mundial.
Ara bé, amb quines mesures de prevenció i control compta Catalunya?
Des del 2005, la Generalitat va engegar el Codi Risc Suïcidi (CRS), un sistema de detecció especialitzat tant per al pre com per al post suïcidi. Aquest va computar 601 temptatives de suïcidi en joves fins a 18 anys el 2020, un increment del 27,1% respecte a l'any anterior, quan se'n van computar 473. Aquest programa obliga a visitar el supervivent d’un intent abans de 72 hores si és menor i abans d’una setmana si és adult. Anteriorment, es visitava un 20% dels supervivents, avui és un 90%.
D’altra banda, l'abril del 2020, Salut va treure una aplicació mòbil per avaluar la salut emocional dels usuaris i donar-los eines per a la gestió emocional. A més, a partir de febrer del 2021 hi van incloure eines especialitzades per a infants, adolescents i personal sanitari. Des d’aleshores, la web rep una mitjana de 25.000 visites diàries. Des del llançament de l'aplicació s'han fet 161.000 testos, amb 102.194 que requerien ajuda urgent, i s'ha contactat unes 15.000 persones. Es fan entre 90 i 120 trucades diàries.
Cal destacar, també, que fins al 80% de les persones amb un problema de salut mental a Catalunya ha patit discriminació i estigma, segons la guia de prevenció del suïcidi i acompanyament del dol ‘Encarem el suïcidi juvenil’ elaborada pel Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC). Així ho confirma el fet que més del 20% de les visites de persones joves al metge són per ansietat o depressió. A més, la guia destaca que les dones tenen un risc de trastorn mental 2,3 vegades superior als homes i que el 42% de les persones joves trans han tingut intents de suïcidi.
Manca de recursos en salut mental
La pregunta és si aquestes mesures són suficients i, en cas negatiu, quines s’haurien d’aplicar.
Els sistemes sanitaris dediquen molt pocs recursos a la salut mental de la infantesa i la joventut. Segons un informe que ha fet Unicef amb la consultoria Gallup, de mitjana només un 2% dels pressupostos de salut es dediquen a la salut mental, sobretot en infants i joves, amb menys d'un psiquiatre especialitzat per cada milió d'habitants. De fet, a Espanya, la ràtio de psicòlegs al sistema públic de salut és de sis per cada 100.000 habitants. A més, L'Organització Mundial de la Salut (OMS) va fer públic l'octubre del 2020 un informe on s'evidenciava que la pandèmia ha pertorbat els serveis de salut mental al 93% dels països.
Per aquest motiu, el més important segons la psicòloga Soler és reforçar el personal de psicologia: “Als CAP només hi ha una persona de psicologia, que té una llista d’espera de potser tres mesos i que no està especialitzada en adolescència i, per tant, és difícil connectar-hi”. A més, explica que majoritàriament el que es fa és receptar ansiolítics que, com explica, “només són un pegat, no una solució”. De fet, el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya també reclama més professionals als serveis públics per poder atendre la demanda infantil i juvenil, ja que "s’han vist desbordats”.
Davant aquesta manca de personal de l’atenció primària catalana per atendre la demanda d’usuaris, està a punt d’aprovar-se el Pla de Prevenció del Suïcidi 2021-2025, que preveu sumar 150 psicòlegs als centres d’atenció primària, amb 80 milions d’euros més per a salut mental, així com 52 equips per a intervenció domiciliària i 10 equips especialitzats en joves.
El govern de Pedro Sánchez anuncia recursos per a salut mental després de la pandèmia
Les dades i els testimonis presentats evidencien que Espanya i, per tant Catalunya, no passen per un bon moment quant a la salut mental es refereix. Des dels àmbits professionals relacionats fa mesos que exigeixen mesures urgents. Tot sembla indicar que les reivindicacions van arribar a la Moncloa, provocant així la declaració institucional del passat 9 d'octubre del president del Govern, Pedro Sánchez, en la qual va anunciar les mesures urgents que anava a adoptar l'Executiu per a millorar la salut mental de la ciutadania.
"Hem passat del silenci al debat, i del debat hem de passar a l'acció. Hem de donar resposta immediata als qui tenen problemes de salut mental, però també hem d'obrir un debat sobre les causes profundes i prolongades que estan en l'origen dels trastorns", va afirmar el president abans de presentar el Pla d'Acció 2021-2024 Salut Mental. L'estratègia comptarà amb un pressupost de 100 milions d'euros per a "atendre l'emergència provocada per l'impacte de la pandèmia".
Entre les claus del pla destaquen la formació sanitària en salut mental així com una campanya per a visibilitzar els problemes de salut mental en la ciutadania. A més, es crearà un telèfon 24 hores per a l'atenció i suport de la conducta suïcida i s'incorporarà l'especialitat de psiquiatria infantil a la formació sanitària especialitzada.
Des de la Confederació Salut Mental Espanya aplaudeixen la iniciativa de l'Executiu, però creuen que els recursos que es destinen encara són escassos: "Veiem amb bons ulls les mesures adoptades pel Govern, però encara falta augmentar els psicòlegs, psiquiatres i infermers per cada 100.000 habitants i una major partida pressupostària". En la mateixa línia es mostra Celso Arango, president de la Societat Espanyola de Psiquiatria, que en paraules a El Periódico parla del pla com "una misèria" molt "millorable". Mentrestant, Dolores Delgado, que en algun instant va posar la seva vida en perill, explica que d'haver existit el telèfon d'atenció al suïcidi 24 hores s'hagués estalviat "molts problemes i disgustos".
Cap a una llei estatal de salut mental
Unidas Podemos ja va registrar en el Congrés el passat 10 de setembre la llei integral de Salut Mental. Va ser el 28 de setembre quan l'òrgan institucional va aprovar la tramitació de la proposició de llei que té com a objectiu garantir l'accés a la ciutadania a una sanitat pública de qualitat que contempli els recursos necessaris quan es refereix a salut mental.
Pedro Sánchez, cerca pal·liar les conseqüències de la Covid en la salut mental de la ciutadania així com millorar les seves mancances ja anteriors a la pandèmia
La llei, de la mateixa forma que les mesures presentades per Pedro Sánchez, cerca pal·liar les conseqüències de la Covid en la salut mental de la ciutadania així com millorar les seves mancances ja anteriors a la pandèmia. Estableix una ràtio mínim de professionals en el Sistema Nacional de Salut -8 psiquiatres, 18 psicòlegs i 23 infermers per cada 100.000 habitants- , unes dades que s'allunyen de les actuals i que caldrà aconseguir en un termini de 4 anys. Així mateix, cerca prevenir el suïcidi mitjançant formació a sectors clau de la població com el sanitari, educatiu o el dels mitjans de comunicació així com la creació d'un telèfon per a la seva prevenció, que de ser aprovada la llei ja estaria creat amb anterioritat, segons les últimes declaracions de Pedro Sánchez.
A totes aquestes mesures que contempla la llei cal afegir que el document també busca garantir una educació i un mercat laboral que tingui en compte la salut mental per a prevenir futurs danys psicològics. A més, cal destacar un esment especial en la norma -que després de ser aprovada segueix el seu recorregut al Congrés- que fa referència a les víctimes psicològiques de la pandèmia del coronavirus, a les quals caldrà garantir un servei psicològic de qualitat i realitzar estudis de recerca sobre com la reducció de la mobilitat i la pandèmia en general va poder afectar a la ciutadania.
La llei ha estat vista amb bons ulls per part dels psicòlegs, que se n'alegren que el Govern treballi i garanteixi una atenció a la salut mental de qualitat. Això sí, com destaca la psicòloga Ana Sánchez, "caldrà veure si de veritat es compleix tot el que s'esmenta en la llei i si s'arriba als objectius que determina". Així mateix, creu que "el que fa falta és augmentar el pressupost sanitari i que l'atenció psicològica arribi a tots els ciutadans independentment dels seus recursos. I també en les zones rurals".
Ana Sánchez: "Caldrà veure si de veritat es compleix tot el que s'esmenta en la llei i si s'arriba als objectius que determina"
Mentre la Confederació Salut Mental Espanya no vol posicionar-se "fins no veure el text", l’Ana González-Pinto, presidenta de la Fundació Espanyola de Psiquiatria i Salut Mental (FEPSM), declara per a El País que no veu la solució al problema a crear una llei concreta de salut mental i que caldria apostar per un sistema integral que contemplés la salut mental en tots els seus àmbits.
En primera persona
Una de les persones que segurament es beneficiarà d’aquesta llei és en Marc Pons, un noi de 21 anys que actualment no va més al psicòleg per la ineficiència del sector públic i perquè no pot assumir el que costen les sessions privades. En Marc considera que ha cuidat la seva salut física i mental, però reconeix haver deixat de banda la mental, ja que “tendeixo a dedicar més temps a pensar en els altres que en mi”, explica. En Marc explica com el detonant de la seva situació va ser la inestabilitat mental que li va generar la separació dels seus pares. A més, relata: “no va ser decisió meva, sinó que el meu pare em va proposar d’anar-hi perquè la nostra relació tampoc era del tot bona”.
Pel que fa a la pandèmia, en Marc reconeix haver tingut problemes psicològics. El fet de les restriccions va fer que tan sols pogués anar al sistema públic durant dues sessions presencials, ja que després, van haver de ser en format telefònic. Assegura que en aquell moment “vaig dir prou i vaig deixar d’anar-hi, ja que no m’estava ajudant”. En Marc ho té clar: “El sistema no està preparat per ajudar de manera gratuïta a gent que necessita suport psicològic extern”.
El nostre testimoni explica també la seva visió sobre la situació derivada de la Covid-19. Opina que “la pandèmia ha afectat greument a la gent, ja que ara hi ha molt més distanciament social” i explica que ara pot veure com “la resta de la societat ha desenvolupat un sentiment de distanciament cap a la resta”, i que ara tothom busca “conèixer persones noves”.
L’efecte que ha tingut la psicologia sobre en Marc ha sigut positiva. Ara s’ha adonat que “si tens les ganes de fer el canvi i de superar un problema, pots fer-ho posant-hi constància i esforç” i també recalca que és molt important “trobar l’equilibri entre les teves opinions i les de la resta de la gent”. A més, segons la seva visió, la psicologia pot ajudar-te, no només a solucionar problemes, sinó també a una millora personal. No obstant això, en Marc pensa que “tot i que la figura del psicòleg és rellevant, al cap i a la fi és la persona qui té el control sobre la seva vida” i pensa que “no és bo anar-hi obligat si la persona no té clar que requereix la seva col·laboració”.
Per contra, l’Ana Sánchez és una noia de 20 anys que fa pocs dies que va al psicòleg. Considera que la societat té una visió equivocada de l’atenció psicològica: "hi ha una idea que has d'estar molt malament per anar al psicòleg, però, igual que et rentes per fora dutxant-te, per dins també t'has de rentar, com a mínim, un cop a l'any".
L’Ana és estudiant de fisioteràpia a la Universitat Autònoma de Barcelona i acudeix al psicòleg per la via privada. Tot i que fa poc que hi va, admet que feia temps que no estava bé amb ella mateixa i que s'intentava convèncer que tot anava bé. No obstant això, arran d'un problema de parella, admet: "Em vaig adonar que no estava bé amb mi mateixa; potser no m'he cuidat tot el que hagués calgut, ja que si no ara no hauria d'estar anant a teràpia". Però ara mateix s'ha adonat que ha pres la decisió correcta i se sent molt més tranquil·la sabent que hi ha algú que la tractarà.
Ella explica com la pandèmia li ha passat factura. Però, segons el seu punt de vista, no tan sols a ella. “Veig a la gent molt diferent, amb molts més problemes”. Tot i explicar que "la situació de la Covid no m'ha sentat bé", ella és una persona que va més enllà i pensa que tampoc sap com hagués sigut la seva vida si mai hagués existit la pandèmia. Per tant, podem veure com tot i ser un element important, en aquest cas no ha sigut el detonant que ha fet portar l'Ana a necessitar ajuda psicològica.
Pel que fa al sistema públic, pensa que "no és normal que estigui malament, vagi al CAP, i em donin visita d'aquí a dos mesos. Per aleshores, pot ser que ja estigui bé o que estigui encara pitjor". A més, a això se li suma la pressió social que suposa anar al psicòleg. L'Ana explica que a ella no li fa res dir que hi va, però admet que "no m'agrada dir-ho de primeres perquè la gent pensa que t'estàs fent la víctima".
Una altra de les testimonis que considera que el sistema públic no és suficient per resoldre problemes de salut mental és la Clàudia Manzano, una jove de 21 anys que ja fa 11 mesos que s'està tractant d'un Trastorn de Conducta Alimentària. Explica que pel seu tractament, va a un centre privat cinc dies a la setmana durant aproximadament 8 hores. El cost mensual és de 1.600 € per rebre una atenció de qualitat que no pot assumir la seguretat social: "El tractament públic del meu trastorn s'enfoca molt a la salut física: t'ingressen, et fan menjar el que toca per estar bé i llest", explica. A més, afegeix que: "El meu trastorn és mental i els problemes físics vénen derivats d'això, per tant, no s'acaba de resoldre el problema d'aquesta manera".
Al principi ningú del seu entorn es va adonar que necessitava ajuda, ni ella mateixa. "Tot va canviar quan notava que no podia viure a gust". En aquell moment la Clàudia va fer un pas endavant, va reconèixer que alguna cosa no anava bé i ho va explicar a la seva família. Això sí, li va costar molt: "Tenia molta vergonya, considerava que no era prou greu i que tothom té problemes; pensava que demanar anar a teràpia em feia dèbil".
La Clàudia considera la pandèmia un punt d'inflexió en el tema de la salut mental. Ella opina que "per a la societat, els problemes de salut mental no són prou greus fins que acaben de la pitjor manera possible" i que “el confinament ha exposat aquest problema que fins ara s'ignorava". De fet, reconeix que "abans de la pandèmia no coneixia ningú que cuidés la seva salut mental i ara, passat el confinament, sí".
De la mateixa manera que altres testimonis, la Clàudia creu que des de l'escola no s'ha donat prou importància a la salut mental, però evidencia un canvi a través del seu germà petit: "El meu germà va a la mateixa escola que jo i ara ja incorporen xerrades i tallers relacionats amb la salut mental".
Al principi la Clàudia era molt reticent a obrir-se amb els professionals. Gran part d'aquest pensament li ha imposat la societat, que té molt estigmatitzada la salut mental. Avui, la Clàudia afirma que "no dubtaria a parlar amb la ‘meva jo’ de fa dos anys i animar-la a anar al psicòleg. Abans pensava que per anar-hi havia de tenir un problema extrem. Segurament hauria evitat problemes majors, però en aquell moment no ho entenia".
Marc Pons: “El sistema no està preparat per ajudar de manera gratuïta a gent que necessita suport psicològic extern”
La Mar Álvarez és una noia de 20 anys que cuida la seva salut mental des dels 4, quan els seus pares van decidir portar-la al psicòleg per motius familiars. Reconeix que ha passat per molts professionals i que "tots han sabut ajudar-me d'alguna manera". Com que ha tractat amb professionals des de ben petita, admet que no ha tingut mai cap problema per dir que anava al psicòleg.
Durant la seva infantesa anava a un centre privat, quan va arribar a secundària es va posar en mans de la professional de l'escola i, actualment, fa un mes que va a través de la seguretat social. Sobre la salut pública, considera que "tot i que el temps que hi he anat és molt breu, és prou bona: hi havia llista d'espera per dos mesos, però en un mes ja tenia un professional assignat", explica. Així i tot, la Mar considera que "pot i ha de millorar bastant".
En la figura del psicòleg, la Mar veu "una persona amb la qui conversar del meu dia a dia i que em dona consells sobre com enfrontar certes situacions", descriu. Destaca la desinformació que hi ha sobre la salut mental: "Anem al metge per tot, però per temes de salut mental no; semblen motius menors pels quals no cal tractar-se" i considera que "la gent no acaba de saber què pot passar si no demanen ajuda quan la necessiten". Ella sempre explica als seus amics i amigues que, tot i no tenir cap problema, anar al psicòleg "és una revisió necessària per veure si tot està bé".
Pel que fa a la pandèmia, la Mar recorda que el confinament "va ser una etapa molt difícil, ja que sóc una persona que necessita sortir de casa, així que no estava gens a gust". Almenys creu que ha tingut un petit impacte positiu pel que fa al valor de la salut mental: "Com que la situació n’ha destapat molts casos, ara hi ha gent que comença a mostrar més interès pel tema i a cuidar aspectes que abans no cuidaven".
Un altre dels testimonis a qui la pandèmia ha afectat notablement és en Marcel Esquerda, de 21 anys. Ell va començar a tenir episodis molt esporàdics d'atacs d'ansietat als 18 anys, causats per un problema de pressió familiar, però, tal com relata, "no els hi donava gaire importància". El que per en Marcel semblava un fet aïllat sense rellevància, "es va convertir en un factor que m'impedia fer vida normal, ja que era incapaç de frenar uns atacs que cada cop m'afectaven més sovint".
Mesos abans de la pandèmia, es va començar a tractar amb un psicòleg privat que visita un cop al mes des de ja fa prop d'un any i mig. Decisió que va prendre tot sol i, tal com comenta, "no vaig tenir cap problema en comunicar-ho a la família i als amics". En Marcel, amb relació a l'augment de casos de salut mental que hi ha hagut després del confinament, destaca: "Sort que vaig prendre la decisió abans de la pandèmia, ja que ho vaig passar molt pitjor durant el confinament i ja tenia algunes eines de sessions anteriors per minimitzar els atacs".
En Marcel troba en el seu psicòleg "una persona que m'ajuda a encarar els meus objectius, que em dóna eines per resoldre els meus problemes i que m'ha fet créixer molt com a persona" i reconeix que "tinc sort de poder pagar un professional privat, en el meu cas, que cobra 50 euros la sessió", ja que pensa que "l'actual sistema públic no cobreix suficientment bé les necessitats de salut mental de molts pacients".
Una de les reflexions que ha fet en Marcel és la poca importància que li van donar a l'escola sobre la salut mental: "M'impulsaven a cuidar la salut física i social, però de la mental pràcticament no em van parlar". A més, afegeix que "a la gent jove no se'ls ha ensenyat a valorar la salut mental com toca, per això cada cop que parlo amb algú d'aquest tema els animo a provar almenys un cop fer teràpia. Si no ho proven, no poden saber si els va bé i molta gent creu que per anar al psicòleg has d'estar molt malament. Aquest és el problema".
La Irene és una noia de 21 anys que estudia Medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ella també pensa que sempre hi ha alguna cosa que no podem controlar o no sabem gestionar, i que la figura del psicòleg, “tot i que no t’ho soluciona, et dona eines i et facilita que tu ho puguis solucionar”. Ella pensa en un món ideal on, amb els recursos necessaris, tothom anés al psicòleg per “conèixer-se a un mateix per a després poder interactuar amb el món i sentir-se bé”.
Assegura haver cuidat la seva salut física a èpoques així com la salut social, ja que es preocupa molt pels altres. En canvi, reconeix que la salut mental l’ha descuidat i no l’ha cuidat pràcticament gens.
La seva experiència en la psicologia també és des de l’àmbit privat. En el seu cas, la Irene explica que va arribar un punt on “veia que jo sola no podria ajudar-me, que necessitava algú de fora que em guiés, tant amb els estudis com amb les meves relacions socials”. La Irene recalca que “no és bona idea actuar com a psicòleg d’un mateix”. Les seves sessions al psicòleg són de 60 € l’hora, i hi va quatre cops al mes, cosa que suposa 240 € mensuals i 2.880 € anuals per rebre atenció psicològica de qualitat.
Pel que fa a la pandèmia, la Irene mostra la seva visió optimista respecte a la salut mental explicant que “crec que ha mostrat com gairebé tots no estem tan bé com ens pensem” i que ha ajudat a fer veure que “tots i totes hem de treballar en conèixer-nos a nosaltres mateixos i cuidar-nos”. Assegura que en el cas personal, és una sensació agredolça, ja que “malgrat que m’he descuidat molt, m’ha servit per adonar-me de tot allò que no estava cuidant del tot bé”.
A ella, el fet d’anar al psicòleg l’ha ajudat a estar més tranquil·la i a sentir que “encara que tingui dies dolents, sé que hi haurà algú que em podrà donar la seva opinió objectiva i professional, és com si tingués una xarxa de seguretat”.
Irene: “Tots i totes hem de treballar en conèixer-nos a nosaltres mateixos i cuidar-nos”
Finalment, l'últim testimoni que ens ha donat la seva visió sobre el tema és en Joaquim, un noi de 25 anys que fa anys que es tracta per la via privada. Ens explica com no ha sabut cuidar bé la seva salut, i això inclou la mental, física i social. Ja abans de la pandèmia es va adonar que “algunes coses que creia que eren normals a la meva vida, no ho eren tant, tan sols estava acostumat a elles”. En Joaquim explica com hi ha relacions personals que es van veure ressentides per culpa de coses que no sabia controlar i que la teràpia, igual que altres testimonis, l’ha ajudat a “entendre millor què em passa, per què em passa, i saber reaccionar millor a l’hora de visualitzar els problemes”.
Pel que fa a la pandèmia, en Joaquim Pérez pensa que ha sigut i està sent un temps molt esgotador mentalment, i que ha afectat negativament a molta gent del seu entorn. En el seu cas en concret, la Covid ha fet portar al nostre testimoni a “situacions límit mentalment” i assegura que tot aquest temps no ha sigut tan dolent, ja que ha permès “treure’m de la meva zona de confort i anar més enllà”. A més, pensa que la pandèmia ha ajudat a fer veure a la gent que el suport psicològic és molt important i a perdre els prejudicis que es tenien sobre ella.
“Tinc la sort de poder-me permetre una assistència privada”, admet, ja que si no. Opina que el tractament que li haguessin donat per la via pública hauria sigut molt deficient. A la societat “cada vegada està més acceptat i menys estigmatitzat el fet d’anar al psicòleg”. Segons ell, tothom hauria d’acudir a un professional de la salut mental, ja que “si tens motius per pensar que alguna cosa no acaba d’estar bé, crec que fer una consulta sempre t’ajudarà i en cap cas et restarà”.
Els problemes de salut mental han existit tota la vida, però ha hagut d’arribar una pandèmia mundial perquè hi parem atenció. Els nostres testimonis són algunes veus que han patit la ineficiència d’un sistema públic que ha ignorat una problemàtica a la qual no pot plantar cara.
