Cent anys de la Tebaldi


Fins aquest divendres podeu veure al Balcó Foyer del Liceu una exposició en honor a la soprano italiana


08/02/2022 16:59 · Per Sempre ens quedarà lÒpera

Renata Tebaldi en el paper de Cio-Cio-San a Madama Butterfly de Puccini al Liceu al gener de 1958, en el que suposà el seu debut mundial en aquest rol. Fotografia d'Antoni Ras Rigau. Arxiu Fundació Gran Teatre del Liceu.


De totes les efemèrides possibles que té el món de l’òpera, art que va camí de fer 420 anys, la celebració del centenari del naixement d’un cantant és, possiblement, de les més absurdes. Perquè podríem pensar que el més important de l’òpera són els títols i les obres en si, i no si tal o qual cantant les interpreta d’una manera o d’una altra i, menys encara, si aquest cantant fa més o menys anys. La cantant que ens ocupa no en fa, d’anys, va morir l’any 2004, però el darrer 1 de febrer celebravem els cent anys del seu naixement. Parlem de Renata Tebaldi. 

Parlar de la Tebaldi és parlar de la voce d’angelo, una de les millors cantants, per no dir la millor (encara que els seguidors de certa diva grega potser se’m llencen a la iugular) del segle XX. La Tebaldi era l’exemple del que anomenem cantant-actriu, aquells cantants que, a més d’interpretar un paper musicalment, s’implicava escènicament en allò que interpretava, en la història que explicava l’òpera que cantés. Això, sumat a unes dots musicals extraordinàries, van validar la Tebaldi com una de les millors veus del segle XX. 

Nascuda a Pesaro el primer de febrer de 1922, Tebaldi va cursar estudis de cant al conservatori Gioachino Rossini de Pesaro i va assolir fama internacional despres que Arturo Toscanini la requerís per cantar al concert de reobertura del Teatro alla Scala, que havia patit els efectes dels bombardejos de Milà durant la Segona Guerra Mundial. Molt aviat, Tebaldi va guanyar-se l’article que precedeix el seu cognom, ja que, en el món de l’òpera, quan un cantant duu article davant del cognom, com la Caballé, en Carreras o la Callas, és que la cosa és molt grossa. 

Les nombroses gravacions que se’n conserven, tant en directe com en estudi, donen testimoni de l’art de la Tebaldi, una de les més grans sopranos del segle XX i, sens dubte, la millor abans de la irrupció en escena de Maria Callas, que la va eclipsar. 

Ser Tebaldi, i me’n declaro obertament, per molt que m’arrisqui a perdre bones amistats, és ser profundament liceista. La relació de la diva amb el teatre de la rambla va començar l’any 1953 amb dues funcions de La Traviata de Verdi. A Barcelona, Tebaldi hi va cantar ininterrompudament durant sis temporades, fet que li va donar l’estima i l’admiració del públic barceloní en general i del barcelonès en particular. Al Liceu, Tebaldi hi va cantar Puccini (Tosca, La bohème, Manon Lescaut i Madama Butterfly), Verdi (La Traviata, La forza del destino i Aida) i Cilèa (Adriana Lecouvreur). Mereixen menció a banda el cas de Madama Butterfly, rol que Tebaldi va debutar per primer cop i en exclusiva al Liceu, amb tota l’expectació internacional que això va causar, i el cas de la funció de La bohème del 16 de novembre de 1954, quan l’empresa de Joan Antoni Pàmias, per tal d’agrair-li la implicació i la devoció pel Liceu i pel seu públic, va crear la Medalla d’Or del Gran Teatre del Liceu i l’hi va atorgar la primera de totes. (A la següent funció també l’hi van donar al tenor Gianni Poggi, que cantava aquelles funcions amb la Tebaldi, perquè es veu que es va molestar una mica perquè la Tebaldi tingués medalla i ell no. Coses de divos). L’idili de la Tebaldi amb el Liceu va acabar amb la darrera funció que hi va cantar, una Tosca al novembre de 1959. A banda d’això, Tebaldi es va acomiadar del públic barceloní amb un recital al Palau de la Música Catalana el 4 de desembre de 1974. 

Parlar de Renata Tebaldi és parlar d’una manera d’entendre l’òpera i l’art i l’ofici de cantant que ja no existeix. Tebaldi era, sens dubte, la millor cantant que ha tingut el segle XX i una de les millors sopranos de la història, des del meu punt de vista, tot i que va ser eclipsada per Maria Callas, que tenia el monopoli de les gravacions de la casa EMI, mentre que Tebaldi gravava sempre per la DECCA. Els liceistes de l’època, però, no es van deixar entabanar per l’exotisme, i en certa manera el màrqueting, de la diva hel·lènica, i l’únic recital que Maria Callas va fer al Liceu, el 5 de maig de 1959, va tenir un èxit discret. 

Tebaldi tenia una tècnica excel·lent, hereva de l’escola de cant italiana que tantes alegries havia donat en la generació anterior a ella (Enrico Caruso, Titta Ruffo, Gemma Bellincioni, Roberto Stagno...) i que donaria en la generació posterior (Luciano Pavarotti, Mirella Freni, Ruggero Raimondi...) i que sembla que, avui dia, s’estigui perdent. Era la cantant total, una intèrpret de referència en tot allò que cantava, des del verisme més estripat de la Tosca de Puccini fins a la refinada Comtessa de Les Noces de Fígaro de Mozart, repertori, el del geni de Salzburg, que no va sovintejar gaire. La Tebaldi era la veu del segle XX, una cantant que podia emocionar amb una sola frase i dur el públic per on ella volgués amb una frase, una messa di voce, un pianíssim o un fraseig i una manera de dir el text pròpia només dels més grans. 

En un moment com l’actual, en què els cantants estan més preparats que mai però canten amb molt poca ànima, fixar-se en cantants com la Tebaldi ens ajuda a trobar referències, a veure que potser el passat sí que va ser millor que el present, tenint ben clar que no podem tornar-hi, només faltaria, però cal tenir presents les gravacions de la Tebaldi. Cal tenir present la seva manera de cantar, d’actuar i de dir la música, perquè l’òpera és música, i el cantant, abans que divo, és músic. 

Celebrem el centenari de la Tebaldi com es mereix, recordant-la com el que era: una de les reines absolutes del Liceu, una de les cantants més estimades a casa nostra. El teatre li dedica una exposició que es podrà veure al Foyer durant les representacions de la Píkovaia Dama i els diferents esdeveniments que tinguin lloc al teatre fins l’11 de febrer, a més d’una conferència de Pol Avinyó. Que per molts anys puguem gaudir de la veu de la Tebaldi, ara ja enregistrada, que és com ens ha arribat als que no hem tingut la sort de sentir-la en directe però que ens l’apreciem i l’estimem com el que és: una de les millors cantants del segle XX. Per molts anys, Renata Tebaldi! 


UABmèdiaUABmèdia UABtvUABtv UABràdioUABràdio OpcionsOpcions