“La meva mare em va portar a fer dieta als 8 anys”, explica Natalia Martinez, artista enfocada en les arts escèniques i impulsora del activismo gordo, on expressa la seva vivència amb la disfòria corporal, manifestada com si habités sempre amb una capa a sobre que s'ha de treure, i no acabés d’entendre que és la seva pell. El cas de la Natalia no és únic, un 70% dels adolescents no se sent a gust amb el seu cos, 6 de cada 10 noies creuen que serien més felices si estiguessin més primes i al voltant del 30% d’elles revelen conductes patològiques, segons un estudi de la Societat Espanyola de Metges Generals i de Família. A més a més, dades de l’Hospital Clínic de Barcelona ens revelen que són més habituals en dones i en persones joves. 

És per això, doncs, que neix el moviment Body Positive, que com ens explica Leo Corro, sorgeix de la necessitat d’emancipar els cossos dissidents, específicament els cossos grassos. Ell és un activista que porta ja temps lluitant pel moviment i per l’activismo gordo, el seu objectiu principal és la reivindicació per adquirir drets i tenir espais, no per generar amor propi. El moviment, tot i tenir arrels llunyanes al temps, agafa molt poder gràcies a la xarxa social Instagram, a partir de l’any 2012. 

“No es tracta de generar amor propi, sinó d’adquirir drets i de tenir espais” - Leo Corro 

Canvi en entrar al moviment  

La mare de la Natalia va portar-la a realitzar un procés per aprimar-se des de ben petita, condicionant així la seva autopercepció i autoimatge futures. Aquesta decisió és fruit d’unes conviccions intergeneracionals i socials, que van dificultar la relació amb ella i amb el seu cos, fins que va aconseguir reconciliar-se. “Al final entenc que no és culpa seva, no va ser una persona dolenta, sinó que més aviat hi havia tot un sistema de creences al voltant, dient-li aquesta nena està grassa, i estar grassa està malament.” 

El moviment body positive genera un canvi, provocant un abans i un després a través d’un procés rupturista, de trencament de les idees preconcebudes i establertes fins ara; donant-se una transformació de la percepció i de la mirada i provocant un replantejament dels conceptes hegemònics. És un canvi principalment mental, però moltes vegades cal també “posar a accionar el cos”, com comenta la Natalia. Cal reconciliar-se amb l’exercici, amb la sexualitat, amb la bellesa... amb tot allò que s'ha sentit com a prohibit per un cos gras. És part d’aquest desenvolupament una cerca d’informació i experiències, una desconstrucció i (re)connexió amb el cos i les seves necessitats, i si fa falta es pot fer una reapropiació de mots, molts cops utilitzats com a insults (com la paraula gorda). Una gran mancança en els mitjans com la televisió, les revistes, les models... ha estat la cerca de referents; però gràcies a l’activisme en les xarxes socials podem trobar perfils i persones que aboquen per la reivindicació dels cossos grassos i dissidents des d’una visió del respecte i l’orgull.  

Mar Armengol, fotògrafa i creadora de continguts al perfil @pelillosalamar, va començar a veure dones que feien activisme sobre els seus cossos dissidents que li van obrir els ulls: “si aquesta tia pot, jo també puc” va pensar, donant pas així al seu treball artístic. 

Crítiques a les persones 

Els i les activistes s’han vist constantment criticats pels seus continguts o pel fet de mostrar-se obertament. Se’ls diu que es conformen per no haver de canviar el seu cos gras. “Conformar-se amb què, amb ser feliç en aquest moment, amb com soc?”, respon la Natalia. 

L’esport excessiu, les dietes restrictives o la idea d’un pes ideal són conductes de risc de patir un Trastorn de la Conducta Alimentaria (TCA), i la pressió de la societat de canviar el cos per adequar-lo als cànons de bellesa establerts com a vàlids no fa més que impulsar aquestes conductes malaltisses. “S'assumeix que és conformista només pel tipus de cos que té i, normalment, és un cos gras. El cos gras és el conformista, és el que no es neteja, és el que fa mala olor, és el que no té sexe...” agrega en Leo. 

Per altra banda, una gran crítica que sempre pateixen és que l'ensenyar un cos gras, s’està fent una apologia a l'obesitat. “Jo no li dec salut a ningú”, ens comenta Carmen Godino, una de les administradores del perfil  @stopgordofobia a Instagram. El fet de pujar una foto a les xarxes socials del (seu) cos gras li serveix per fer un exercici de visibilització, de reconeixement i de validesa de la mateixa persona i cos, com a mereixedor de respecte; no està validant una cosa amb la qual s'és constament oprimit, silenciat i violentat, com afirma en Leo. 

Tots aquests judicis provenen d’una societat gordòfoba, que utilitza com a excusa la preocupació per la salut i que no accepta els cossos i identitats fora dels cànons de bellesa establerts com a vàlids, un cos prim, però amb corbes, blanc, capacitat, jove... Un cos que el sistema planteja com a perfecte que no deixa de ser un ideal fals, impossible d’aconseguir. 

Crítiques al moviment 

Algunes d’aquestes activistes van començar parlant des del moviment Body Positive, però a mesura que ha anat passant el temps i el moviment ha anat evolucionant, han sorgit d’altres moviments alternatius, a vegades donant resposta a les mancances que el primer té. Una problemàtica que reflecteix la Natàlia és que, a vegades dins el mateix moviment, segueixen havent-hi uns cossos que sí que són vàlids per representar el body positive, però d’altres que encara no. Segueixen havent-hi cossos i identitats que queden més desplaçats, com els cossos més grassos, incapacitats o no blancs. “Sento que en el centre de la lluita es posen els cossos que surten de l’hegemonia, però al final continuen estant dins del que l’hegemonia creu encara assolible”, afirma. 

Cal parlar des de la interseccionalitat, ja que el cos és travessat per diferents discriminacions i problemàtiques, d'altra banda queda un moviment superficial que deixa al marge a les persones lletges, gordes, racialitzades i pobres. 

Una gran crítica al moviment és causada pel seu enfocament exhaustiu en la bellesa. El cànon de bellesa s’ha ampliat per donar cabuda als cossos que abans eren totalment rebutjats, però encara queden fora identitats i persones, que continuen sense ser acceptades. La Carmen defensa que més enllà de la bellesa, el cos té valor en si mateix i la Natalia sent “que el body positive abraça el capitalisme, perquè demana una imatge de tu sempre positiva”. Per això aquestes activistes no acaben d’apostar pel body positive, i s’enfoquen més en una lluita contra la gordofòbia en general. El body positive doncs, es veu amb una falta de profunditat política i de crítica social, ja que continua responent a un cànon de bellesa, del qual el capitalisme i el patriarcat s’han agenciat i del que les grans marques consumeixen i en treuen benefici. 

“Pensar que el cos té valor per si mateix, més enllà de la bellesa” -Carmen Godino 

La lluita contra la gordofòbia no es tracta d’una lluita interna i individual, sinó que és una qüestió global i col·lectiva, que encara no ha acabat, perquè segueixen havent-hi necessitats no aconseguides, cossos que queden al marge i ideals tòxics que cal canviar. 

 

Fotografia de la portada de Mar Armengol @_pelillosalamar_