L'estil d'Espanya: renovar-se o morir

La selecció espanyola ensopega amb la mateixa pedra que fa quatre anys i se'n va a casa deixant el registre en tres victòries en els últims tres mundials


07/12/2022 20:01 · Per Asier Chaves

Luis Enrique després de l'eliminació contra el Marroc | Font: Twitter: @sefutbol


Deia Guardiola que quan més s’hauria de confiar en el model seria quan es comencés a perdre, perquè la temptació d’allunyar-se d’ell seria molt forta. Però no serveix de res tenir el 70% de la possessió si no és per ser verticals i atacar la porteria contrària, perquè, en futbol, tenir la pilota i dominar el partit són conceptes que no necessàriament han d’anar agafats de la mà. 

La selecció espanyola va caure davant un rival que sabia a què jugava i quin era el seu paper en l'eliminatòria. L’equip de Luis Enrique va marcar el guió del partit i es va jugar al que ells volien, a tenir la pilota i a no assumir riscos per por que qualsevol pèrdua pogués acabar en un contraatac dels marroquins. Espanya tenia por, tanta que va voler ser massa conservadora i es va quedar sense idees. Ningú s’atrevia a filtrar cap passada, ningú volia regatejar, els interiors es veien obligats a jugar de cara perquè no eren capaços de girar-se i tothom estava estàtic. La falta de moviments entre línies i la poca intenció dels davanters per atacar l’espai no van generar cap mena de perill a la defensa rival. Es van posar les coses fàcils a un equip que desitjava exactament aquest tipus de partit. 

Espanya no estava obligada a guanyar el mundial. Podia perdre a quarts contra Portugal o Brasil per una qüestió de nivell, però caure novament a vuitens contra un combinat teòricament inferior és un fracàs. Els jugadors no han estat a l'altura, i Luis Enrique tampoc. En la considerada selecció més d’autor del mundial, que havia de dominar els rivals per anar pels partits, el tècnic asturià no tenia cap pla alternatiu, tot i fer matisos en la seva idea inicial que tampoc van funcionar. 

L’equip no va ser valent i ho va pagar molt car. Ha tornat a ensopegar amb la mateixa pedra que fa quatre anys, en un partit que va recordar excessivament als vuitens de final del mundial de Rússia del 2018. És cert que aquell mundial no va començar bé i la destitució de Julen Lopetegui a dos dies de debutar contra Portugal no va ajudar, però els defectes d’Espanya van ser pràcticament els mateixos que els d’ahir.

En els últims tres mundials, la selecció espanyola només ha estat capaç de guanyar tres partits: contra Austràlia el 2014, quan ja estava eliminada a fase de grups; contra l’Iran el 2018; i contra Costa Rica el passat 23 de novembre. Són vuit anys de decepció en decepció a la màxima competició mundial en l'àmbit de seleccions i, si bé a la passada UEFA EURO va aconseguir arribar a semifinals, només va ser capaç de guanyar a Eslovàquia, empatant contra Polònia i Suècia i necessitant la pròrroga i els penals per a imposar-se a Croàcia i Suïssa, respectivament. 

La tendència no és bona, i toca fer canvis. Potser seguirà Luis Enrique o potser n’arribarà un altre, però és moment d’avançar, de deixar enrere la selecció espanyola de fa deu anys i començar a tocar de peus a terra. La realitat és la que és: amb alguna excepció, Espanya no té el talent ni la qualitat individual que tenia llavors. No hi ha un Xavi, un Silva o un Iniesta, tampoc hi són Torres ni Villa i ni molt menys hi ha un Piqué o un Ramos. El joc posicional no està obsolet, però cal fer-ne una revisió i evolucionar. Espanya no pot tenir el control d’absolutament tot el que passa sobre el terreny de joc, perquè l’excel·lència en els jugadors de què disposava anys enrere ja no hi és. Cal tenir registres diferents. Ha arribat l’hora de mutar cap a un joc més vertical i agressiu, sense que això signifiqui haver de renunciar a tenir la pilota i voler portar la iniciativa. 

 

 

 


UABmèdiaUABmèdia newspaper-variantnotícies radioràdio play-circleplay Més...més...