El periodisme en zones de conflicte és una matèria que desperta l'interés dels professionals de la comunicació i crea una figura difosa sota la imatge del o de la corresponsal. En aquest marc temàtic, Edu Ponces, fotoperiodista de Ruido Photo; Mohamed Mayara, periodista sahrauí d’Equipe Media; i Cristina Mas, periodista del Diari ARA, van protagonitzar una taula rodona sobre aquest àmbit de treball i les dificultats de la feina.
Un dels principals eixos de la conversa va ser el problema del Sàhara Occidental. A aquesta regió, ocupada des dels anys 70, no hi ha universitats que ensenyen periodisme en zones de conflicte. Paradoxalment, Mayara assegura que els sahrauís són “obligats a ser periodistes”, i aquí destaca la importància d’Equipe Media, que ajuda els professionals de la comunicació allà. A més, tot i que els sahrauís no són considerats periodistes pel govern del Marroc, el treball d’Equipe Media es basa sobretot a aportar informació del territori ocupat als països exteriors, ja que no es permet l’entrada de periodistes ni observadors al Sàhara Ocupat. És per això que Mayara va posar el focus en el repte d’Equipe Media: buscar un enfocament sahrauí per desafiar la perspectiva occidental. Tot sempre des d’un punt de vista professional, tot i estar directament afectats pel conflicte.
Pel que fa a la feina periodística, els ponents van parlar sobre els riscos i les responsabilitats del reporter en la zona de conflicte. Ponces, per exemple, destacà el seu modus operandi, que es basa en la cobertura de la violència social a través de la imatge, però a llarg termini. Va ressaltar, de la seua feina, l’experiència a El Salvador, on el president persegueix els periodistes. A Gaza, va afegir Mas, hi ha hagut ja 51 periodistes assassinats. Així, va reconéixer la feina dels companys i les companyes que continuen informant des d’allà. La periodista del Diari ARA va posar també en rellevància la possibilitat d’una massacre silenciosa a Palestina a causa del blackout massiu de les comunicacions a territoris palestins per part del govern israelià.
Els ponents destacaren que el periodista no només ha de buscar salvar-se ell, sinó protegir també aquells amb qui treballa: calcular amb precisió l’exhibició de les coses sensibles, processar bé la informació, servir-se dels periodistes locals i pensar en els riscos que comporta la seua feina per les fonts consultades. A més, en el cas del fotoperiodisme, hi ha el risc del morbo i la banalització del conflicte. Ponces assegura que “el morbo només és morbo quan hi ha superficialitat” i que depén, en gran manera, del receptor; tot i que també cal “explicar les coses amb la suficient profunditat”.
Pel que fa a la salut mental i emocional del treball a zones de conflicte, Edu Ponces i Cristina Mas van portar la veu cantant. Van reconéixer el risc que les situacions d’estrés i les escenes violentes suposen per l’estabilitat del periodista, però també la capacitat resilient del professional. Ponces, per una banda, va proposar emocionar-se i canalitzar aquest sentiment en una imatge; mentre que Mas va assegurar que el fet d’escriure i reflectir el que es viu en un text és sanador.
Edu Ponces, en una entrevista després de la taula rodona, va assegurar: “Si jo mateix no em cregués que un periodista ha de canviar el món, jo seria una espècie de testimoni de l’horror [...] Crec que el periodisme ha de canviar el món cap a bé i ha de tenir la funció de denunciar la injustícia i promoure els drets humans, però en última instància”. Cristina Mas, en consonància, va expressar que “el periodisme de guerra és molt necessari”, i afegí que també “la part d’explicar el que passa on està la gent”. La periodista destacà el paper de la dona, ja que la seua mirada “sempre és de 360 graus” i va resumir tota la jornada en una conclusió certera, però sincera: el món del conflicte és un món complicat i dur, però val la pena quan el periodista de veritat vol treballar-lo i lluitar pel canvi.
