una informació d'Èlia Pagès
Una hora i deu minuts és el que dura “La dona del tercer segona”, el monòleg de Víctor Borràs dirigit per Ivan Benet que broda i representa amb un talent innegable l’actriu Àurea Márquez. Una hora i deu minuts d’una intensitat que deixa a l’espectador amb la mirada clavada a l’escenari. Riures, crits, llàgrimes d’alegria, de pena i de ràbia, impotència, ira... Una muntanya russa constant que Márquez interpreta amb un aplom impertorbable.
La Sala de Teatre de la Universitat Autònoma de Barcelona, plena de gom a gom, semblava completament buida davant un text colpidor que feia emmudir el públic a mesura que avançava l’obra. Després del teatre “Valido, valides, valida” i del taller de dansa participatiu “Desfasats”, ambdós programats amb motiu de la setmana artística i inclusiva “L’art amb i per a tothom” celebrada a la UAB, aquest dimecres la Sala de Teatre apostava per un monòleg.
I és precisament el seu fill, l’actor Samuel Manrique, a qui posem cara a través de les imatges que es van projectant darrere l’escena, qui permet a la Raquel anar desemmascarant tots els prejudicis i estigmes de la nostra societat envers les persones que pateixen algun trastorn mental. Ella conversa amb els veïns i veïnes, hi interactua, els fa preguntes... però en realitat tot això ho fa amb el públic, que se sent interpel·lat des del primer minut. Tant, que en alguns moments vénen ganes de respondre a les apel·lacions directes de la protagonista.
Àurea Márquez (fotografia de Sílvia Poch)
"El teniu vist. Ja sé que se'l mira la gent”, els etziba la Raquel durant el seu discurs. Els diu que li tenen por al seu fill tot i recordar-los per activa i per passiva que, a ella, mai li ha fet mal ni n’hi faria. Que quan s’enfada, surt al carrer a fumar i a caminar, però ignora la resta de gent. I que si el dia anterior havia protagonitzat l’incident de les bústies era perquè venia d’un bar on li havien vetat l’entrada després de colpejar-lo i fer-lo fora de males maneres. Un bar que, sorpresa, és propietat d’un dels veïns presents a la reunió.
Els transtorns mentals existeixen i, ens toquin de més lluny o de més a prop, formen part de la nostra societat i com a membres d'aquesta hi convivim dia a dia
La dona del tercer segona podria ser la teva veïna. L’incident de les bústies podria haver-se produït a la teva escala. El seu fill, amb un trastorn mental sense diagnosticar, podria ser el teu. Però també podries ser tu el veí que prefereix no creuar-se amb el noi “perquè té algun problema i, vés a saber...”. Aquesta és la clau i el perquè de l’obra. Els trastorns mentals existeixen i, ens toquin de més lluny o de més a prop, formen part de la nostra societat i com a membres d’aquesta hi convivim dia a dia.
El punt àlgid del text, sense desmerèixer la resta d’actuació, el trobem al final de la representació. “Denuncieu el meu fill”. Com? Per què? Una mare demanant als veïns que denunciïn al seu fill perquè ha destrossat les bústies de tota la comunitat? Doncs sí. “Potser així se’l miren”, afirma la Raquel, desesperada i amb la impotència i ràbia de saber que, sense una denúncia, no ingressaran el noi a un centre. Perquè és el que ella vol, perquè considera que li faria bé estar-s’hi una temporada. Però així funciona aquesta societat, que només si hi ha una denúncia -o una pallissa, com la del bar, però més greu perquè el nano necessiti atenció mèdica urgent- es plantejarà realment si aquella persona necessita ajuda.
Perquè, sí, la dona del tercer segona també és la teva veïna.
