Un article d'Efren Garcia
En un món globalitzat com en el que vivim quan parlem de ciència tendim a imaginar un gran desplegament tècnic i tecnològic. El futur distòpic del cinema ens trasllada a ciutats plenes d’antenes parabòliques, cotxes voladors i plaques solars; pol·lució omnipresent i espais superpoblats, contrasten amb grans extensions desèrtiques. Per a Felipe Parada, doctorant de la Universitat Autònoma de Catalunya, i Ramiro González, enginyer agrònom, el mapa zenital de la ciutat del futur es podria tenyir de verd si no fos per la limitació de les normatives municipals.
“En el context del canvi climàtic hem vist que cal incrementar la sostenibilitat de la ciutat”, afirma Parada, “nosaltres utilitzem les teulades, espais que habitualment no es fan servir, i les aprofitem per a la producció alimentària, d’aquesta forma rebaixem la pressió sobre els aliments que consumim habitualment”. Amb l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental com a exemple, els investigadors de la UAB expliquen a grups d’alumnes universitaris com un món més verd és possible. “L’agricultura urbana aporta molts beneficis: ja no cal transportar les verdures del camp a la ciutat i es redueix l’ús d’embalatges”, declara Parada.
L’edifici, ubicat al parc tecnològic del campus de Bellaterra, és un paradigma d’arquitectura sostenible. La seu de l’ICTA regula la seva temperatura a través de la inèrcia tèrmica, el 60% de l’aigua que fa servir la recull directament de la pluja i la infraestructura compta amb un biofiltre que recull les aigües negres per poder-les reaprofitar. Una plantació de tomàquets omple uns dels laterals de la terrassa superior en forma d’hivernacle.
Segons un estudi impulsat per la investigadora Esther Sanyé-Mengual, el 2015 es va valorar que el cultiu de tomàquets en el 8% de les teulades de la Zona Franca serviria per abastir el 10% de totalitat de la població de Barcelona. Tot i tractar-se d’una projecció informàtica, els projectes d’agricultura urbana ja són tota una realitat. Els 2020, la UAB va impulsar Tectum Garden, un spin off dedicat a apropar els coneixements de l’ICTA i a la població i a impulsar noves propostes de cultiu urbà com la teulada del Xiringuito Escribà a Empuriabrava o l’organització d’exposicions. En l’actualitat existeixen diverses experiències d’agricultura urbana a la ciutat de Barcelona. L’Hotel Modern disposa d’una petita horta en la qual produeixen els seus propis vegetals; els treuen de la terra i els serveixen al plat dels seus restaurants. L’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat també disposa d’horts en els quals es treballa des d’una perspectiva social.
Les experiències, però, encara són minses. Si bé a la Xina l’agricultura urbana ha esdevingut una necessitat a causa d’una exagerada densitat de població, els projectes internacionals gairebé es poden comptar amb els dits d’una mà. Al mig de Brooklyn, Nova York, l’Square Roots exerceix de segon pulmó verd de la ciutat. Malgrat dedicar-se a la producció d’hortalisses en grans quantitats, la major part del seu finançament arriba en forma de lloguer d’espais. A Bèlgica, el projecte Urban Farmers va anar un pas més enllà, reaprofitant l’aigua del cultiu d’hortalisses per a la cria de peixos en una piscifactoria instal·lada just a la part inferior.
“Muntar un hivernacle dalt d’un edifici pot multiplicar la inversió necessària per 10 o per 15”, explica Ramiro Gonzalez, “a la que te’n vas a hivernacles una mica grans, el cost puja a milions d’euros i recuperar la inversió venent tomàquets és força difícil”. Les condicions del clima mediterrani permeten, però, el cultiu a l’aire lliure i això rebaixa un punt l’exigència. La sostenibilitat econòmica complica la subsistència d’aquests tipus de projectes, que acaben
tancant les portes perquè no es poden expandir com a model de negoci.
El problema, però, es troba ara mateix en la comercialització de les hortalisses obtingudes. Si bé el consum propi està acceptat, la venda a moltes ciutats catalanes esdevé del tot impossible. “Si vols fer una explotació en la qual venguis els aliments, l’has de declarar en el Registre Oficial de Productors Agrícoles i cal complir amb totes les certificacions pertinents. A Barcelona, la normativa municipal, però, no contempla el terra urbà com a terra cultivable i
això fa que quan intentes registrar un hort urbà et trobis amb un obstacle burocràtic insalvable”, planteja Ramiro González. Una altra dificultat es dona en la construcció dels hivernacles, ja que tot i tractar-se de cobertes lleugeres de policarbonat, moltes ciutats la contemplen com un alçament d’una nova planta i això pot suposar un nou obstacle tant o més difícil de salvar.
És veritat, com aporta Felipe Parada, que “quan competeix la part econòmica amb la social, l’experiència ens diu que acostuma a guanyar l’economia”, però difícilment podrem arribar a valorar el possible benefici del cultiu urbà si no s’obren finestres de possibilitats.
