31,5% en les eleccions municipals de Cuba d’aquesta darrera setmana, 33,76% en les darreres eleccions generals espanyoles, 36% de l’electorat italià: l’abstenció de la ciutadania en les eleccions cada vegada és més elevada atès que la gent ha perdut la fe en el sistema polític. El darrer baròmetre del CEO feia públic que pràcticament 1 de cada 5 catalans no aniria a votar si demà se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya.
Amb encara molts mesos al davant, els diversos partits polítics ja han començat a fer públics els candidats per a les eleccions municipals del maig del 2023. A la capital, el grup parlamentari de Barcelona en comú, que actualment compta amb l’alcaldia, presenta per tercera vegada consecutiva Ada Colau. Des d’ERC, ja han anunciat que serà Ernest Maragall qui encapçalarà la candidatura. Per la seva banda, el PSC aspirarà a presidir l’administració de la capital amb Jaume Collboni. Així mateix, Basha Changue serà l’encarregada de liderar la llista de la CUP. Tanmateix, les crisis internes en el partit de Ciutadans ha provocat que encara no es conegui el nom del seu representat. Unes disputes internes a les quals també van haver de fer front Junts, Vox i el PP en un inici, però que no han impedit que ja se sàpiguen qui seran els caps de llista: Xavier Trias, Gonzalo de Oro-Pulido i Daniel Sierra respectivament. Dels candidats que es coneixen, la gran majoria ja es van presentar a les eleccions municipals del 26 de maig del 2019, aleshores, l’abstenció es va xifrar en el 33,8%, un nombre elevat en tractar-se de l’administració més propera a la ciutadania. Una abstenció que es va veure reflectida en 8 barris concrets on la quantitat dels ciutadans que van optar per no participar-hi superava la de votants. Però per què la gent s’hi absté?
Quan s’arriba a aquesta pregunta, el primer que es fa és cercar quin és el perfil de l’abstencionista. És en aquest context en què molts posen la mirada en els joves; el 2019, abans de les eleccions generals, el baròmetre del CIS publicava que només el 49,5% dels joves menors de vint-i-cinc anys tenien previst participar en els comicis. Tanmateix, això xoca amb el seu comportament revolucionari en ser els primers a organitzar manifestacions i alçar la veu en defensa dels seus drets i d’allò que consideren injust.
El segon dubte sorgeix amb la pregunta: Quan s’hi absté la gent? Segons què es vota, les xifres varien, sent les eleccions europees i les municipals les que tenen una menor participació. Tal com explica Joan Font Fàbregas en el seu llibre La abstención electoral en España: Certezas e interrogantes, existeix la idea que les convocatòries són considerades desigualment importants. Sovint es recorre al concepte de proximitat per explicar l’absentisme en les eleccions europees, en ser les que obtenen els nombres més elevats. Tanmateix, Fàbregas posa l’èmfasi en el fet que les segones eleccions on hi ha més abstenció són les municipals, trencant així amb la creença que la quotidianitat apropa l’electorat a les urnes.
Davant d’això, el professor de dret de la Universitat Camilo José Cela (UCJC), Daniel del Valle-Inclán Rodríguez de Miñón proposa com a solució l’obligatorietat d’acudir als col·legis electorals. Tot i que pot semblar un fet antagònic, no cal anar massa lluny per trobar democràcies on l’exercici a vot és considerat no només un dret sinó també un deure. Bèlgica, Luxemburg o la gran majoria de països llatinoamericans sancionen l’abstenció amb multes econòmiques.
Al final, però, això no resoldria el problema de base, que és la manca de confiança de la gent en els polítics i les institucions. El novembre del 2019 els espanyols s’abocaven per quarta vegada en quatre anys a les eleccions generals. És en aquest context que la politòloga i autora del llibre Hackear la democracia, Cristina Monge, explica que la idea de l’abstenció no és tan “descabellada” per a molts. Tanmateix, tal com apunta la politòloga Verónica Fumanal: “creure que si no votes, el sistema cau, només se sosté sobre el paper”.
Però no és una contradicció implementar l’obligatorietat de vot? Cert és que per aquells que no estan d’acord amb els partits polítics de les llistes sempre quedaria l’opció del vot en blanc, no obstant això, l’abstencionisme va més enllà i s’utilitza com un càstig al sistema. Tal com va dir Simone de Beauvoir “Abstenir-se de la política és en si mateix una actitud política”.