Creativitat musical i intel·ligència artificial: un nou camp de treball amb més possibilitats que riscos

La Setmana de la innovació de la UAB va acollir el darrer dijous una taula rodona amb diferents experts per abordar les influències d'aquesta tecnologia disruptiva en el món de la creativitat


23/10/2023 16:23 · Per Joan Sánchez

Imatge: Pixabay / Theglassdesk


La intel·ligència artificial suposa un avenç completament innovador ja no només en l'àmbit tecnològic, sinó també en un àmbit àmpliament social. La possibilitat d’una transformació radical de la vida com la coneixem. Com recull un article del Parlament Europeu, aquesta tecnologia pot beneficiar la totalitat dels aspectes de la vida humana: la realització de tasques quotidianes, l’aprenentatge, el món empresarial, els serveis públics (entre ells, la sanitat) i, fins i tot, la qualitat democràtica. En qüestió de nombres, per exemple, s’estima que la productivitat laboral augmentarà entre un 11 i un 37% fins a 2035 gràcies a la IA. No obstant això, la mateixa peça recull un seguit de riscos que podrien afectar de manera negativa les nostres vides si aquesta intel·ligència artificial no passés per un estricte control. Les reminiscències més catastrofistes de la ciència-ficció parlen de la fi del món; d’altres, de la fi de molts treballs i una cronificació de la pobresa.

En aquest context d’incertesa, els professionals de l’art i la cultura, oficis que pateixen l’amenaça constant de la precarietat i l’extinció, s’emporten una de les pitjors parts. Aquestes preocupacions no estan excloses del món acadèmic i és per això que, per la Setmana de la innovació de la UAB es van celebrar un seguit d’activitats al voltant de la creació musical i la intel·ligència artificial, entre elles uns tallers sobre diverses temàtiques i, principalment, una taula rodona sobre les aplicacions d’aquesta nova tecnologia a la música. La conversa va comptar amb David Casacuberta, investigador del Departament de Filosofia de la UAB; Cris Checa, artista del duo de música electrònica Desert i tecnòloga; Joan Riedweg, productor i realitzador de productes audiovisuals; i Sergi Jordà, investigador al Grup de Tecnologia Musical de la UPF.

Un inici previsible

No hi ha conversa sobre intel·ligència artificial que no incloga la preocupació: enfront de la innovació, la incertesa guanya terreny i sembra al present el terror d’un futur de ciència-ficció. Potser Terminator o Yo Robot tenen gran part de la culpa. Els ponents van començar les seves exposicions amb una llista de preocupacions -que, realment, no ho eren tant, perquè tots es mostraven molt oberts a l’ús d’aquesta tecnologia-. Cris Checa, per exemple, va fer manifesta la seua preocupació per una possible homogeneïtzació de la música, derivada de la creació a partir d’únicament la IA. En aquest sentit, un assumpte va destacar: com trobarem nous continguts si la indústria es massifica? El tecnòleg musical Sergi Jordà va advertir, llavors, la possibilitat de la fi de la creació de música com a bé de consum. En resum: una transformació radical del mercat i la creativitat.

Un marc de treball comú

Un dels principals eixos de la taula va ser el tema legislatiu. D’on surt la informació que usa la intel·ligència artificial per a crear cançons, imatges o textos? De qui és, llavors, l’autoria del producte final? La integrant del duo Desert va fer èmfasi en la necessitat de la creació d’un framework que permeta als artistes decidir si volen que els seus continguts siguen utilitzats per la IA o no. Com bé va dir Riedweg, “si el producte és gratis, el producte ets tu”.

Per parlar de drets d’autor, els ponents van acordar un límit comú: usar l’estil concret d’un artista. La intel·ligència artificial, per crear qualsevol petició, fa servir milions de referències distintes, les analitza i les remescla per tornar un contingut original. Com bé explicava Checa, la creativitat humana també funciona així. No obstant això, quan a la IA se li demana un quadre “a l’estil de Picasso”, les referències passen a ser únicament d’imatges del pintor, i aquí sí que hi pot haver un conflicte d’interessos i propietat intel·lectual.

La conclusió fou la necessitat urgent d’un marc legal que regule totes aquestes incògnites i que, com va suggerir Checa després en una entrevista, siga elaborada per tecnòlegs, juristes i artistes conjuntament. Aquesta urgència plantejà també un dubte que es va passar per sobre, però que és força interessant: qui hi ha darrere d’aquesta intel·ligència artificial?

La indústria i la massificació

Els ponents parlaven de la “democratització” de la creació que aquesta tecnologia suposa com una arma de doble tall: per una banda, la superació de les barreres tècniques i cognitives que deriven directament de les possibilitats socioeconòmiques; per l’altra, la massificació de continguts que això suposa. Tant Checa com Riedweg es preguntaven com descobrirem nous continguts si hi ha una sobreabundància tan marcada, mentre que el tecnòleg musical Sergi Jordà feia èmfasi en els interessos del mercat i la mateixa indústria musical. El poder de la intel·ligència artificial és un poder concentrat, que està en mans de les grans empreses de la informació, ja que són les úniques capaces d’obtenir les masses de dades necessàries per a entrenar motors de IA. En aquest sentit, es va parlar de la iniciativa d’Universal Music amb Google per crear música amb la veu dels artistes del segell: si es necessita música comentada per tal de desenvolupar una intel·ligència artificial musical, quina marca hi ha que tinga un repertori immens de cançons de tota mena? Doncs YouTube. Jordà feia èmfasi en els diferents lobbies i interessos de la indústria. Les empreses discogràfiques, com Universal o Warner, no volen que utilitzen les seues cançons, però no és perquè no els interesse tenir rèpliques dels seus artistes, sinó perquè volen tenir elles el control d’aquests sistemes i treure’n tot el benefici.

Perillosa, però…

Tot i l’extens debat sobre els riscos i les preocupacions al voltant de la intel·ligència artificial, la tertúlia va acabar deixant un bon sabor de boca, proper quasi a l’optimisme, a tots els assistents. Riedweg, Checa, Jordà i Casacuberta van enfrontar tots els avenços com a oportunitats més que com a amenaces. El tecnòleg musical va fer èmfasi en com, amb cada canvi històric, tothom va mostrar reticències alimentades per la por de perdre la feina. Amb l’invent de la gravació, per exemple, el món de la música va patir una onada d’incertesa terrible que va desembocar en un creixement mai vist a aquesta indústria. A més, expressà entre riures: “Jo em dedico a això… I segueixo dedicant-m’hi”. També, com a alternativa a la massificació musical, l’única solució comuna va ser “tenir criteri” front un “mercat sobrecarregat de brossa”. Per Checa, la intel·ligència artificial serveix com una eina que fa realitat les idees del creador que potser no té suficients eines: “Pots materialitzar idees que tens al cap i que, tot i continuar col·laborant amb gent, abans no podies”.

El component humà

Fora d’aquest debat, en entrevistes amb Riedweg, Checa i el ponent d’un dels tallers anteriors Pere Pèries, compositor, escriptor i dramaturg; va entrar en la conversa un element que a la taula rodona es va passar per alt: l’humà. Només a l’inici, el realitzador i productor cinematogràfic el va esmentar quan va comparar el procés creatiu en l’ús d’intel·ligència artificial amb el de les pel·lícules enregistrades en 35. Com en la tècnica clàssica, tot el que surt del motor de la IA ha de passar pel filtre de l’artista, que, en paraules de Pèries, és el “curator”. En aquest sentit, el component humà és essencial, com ratifica Checa: “És necessari perquè tu li has de donar un input a la màquina. És necessari perquè potser l’output no t’agrada tot, no està tot bé, i tu has de seleccionar quines parts”. No obstant això, tots estan d’acord amb el fet que algunes feines desapareixeran. Joan Riedweg matisa que “aquells que estiguin més preparats o entenguin més la intel·ligència artificial, tenen lloc i tindran molta feina”.

Fent la vista enrere, i com a síntesi, és innegable que la feina humana és insubstituïble. El component sentimental i crític no el podran exercir les màquines, que sempre treballaran sota les ordres de l’artista. Les paraules de Pèries conclouen tot el debatut al llarg d’aquesta crònica: “L’artista el que fa és ficar la mà en el subconscient col·lectiu, agafar matèria prima d’allà. Llavors, la formata usant un llenguatge artístic i l’ofereix amb l’ànim de què aquesta obra ressoni en el subconscient col·lectiu. I això la màquina no ho pot fer. [...] Necessita que algú darrere l’estigui humanitzant”.



UABmèdiaUABmèdia newspaper-variantnotícies radioràdio play-circleplay Més...més...