El dia que el càncer de mama arriba a la teva vida

Eva Jiménez i María Luisa Villafranca, dos supervivents de la malaltia, expliquen la seva vivència


10/11/2021 15:53 · Per Informatius

Il·lustració càncer de mama. Mary Walls


Eva Jiménez, de quaranta-cinc anys, va ser una de les 34.000 persones a les quals se'ls va diagnosticar càncer de mama a Espanya el 2020. En el seu moment també ho va ser María Luisa Villafranca, ara presidenta de l'associació ROSAE. Totes dues recorden a la perfecció el dia que el seu metge els va mirar als ulls i els va dir la frase que desitjarien no haver escoltat mai: "Tens càncer de mama".

"Quan t'ho diagnostiquen et cau el món a sobre. El primer que penses és que això ja és el final, que la teva vida ha acabat. Ningú està preparat per rebre aquesta notícia", explica Villafranca, molt en sintonia amb Jiménez, que el recorda com el pitjor dia de la seva vida: "Et quedes en xoc. No saps què dir ni què fer, només tens ganes de plorar, estar amb els teus i lluitar".

També és moment d'agafar aire i respirar. "'Uf, quin descans' va ser el primer que vaig pensar quan ja vaig acceptar la meva malaltia", explica María Luisa, que recorda amb por els dies en què, després de detectar un bony al pit i fer-se les proves, esperava el resultat: "Aquest procés és el pitjor pel qual he passat durant tota la malaltia perquè és el que més estrès causa, el que més sentiment de tristesa, de por, de no saber a quin forat vas a caure o la gravetat de l'assumpte".

Ser conscient de la malaltia que pateixes i els seus perills tampoc és fàcil. "Et venen mil i una preguntes al cap... Em moriré? Se'm caurà el pèl? Què he fet jo per merèixer això? M'operaran? Em donaran químio?... ", recorda Jiménez amb els ulls abrillantats, que aclareix que fins a la seva segona visita a l'oncòleg no va ser conscient el tot del càncer que patia.Tampoc li va ser fàcil explicar-ho als seus fills, els amors de la seva vida i pels que treia forces quan la debilitat s'apoderava d'ella. No va ser capaç de mirar-los als ulls i dir-los que la seva mare patia càncer de mama. No va ser capaç. Recorda com aquell dia no va anar a treballar i es va tirar al matí plorant al sofà, pensant què seria d'ella i com ho explicaria als seus fills. Quan van arribar de la universitat va ser el seu pare qui els va transmetre la notícia mentre ella els mirava als ulls i plorava. "El més gratificant del dia va ser sentir a un dels meus fills dir que m'anava a curar i que ells anaven a estar agafant-me de la mà durant tot el procés", recorda emocionada.

María Luisa Villafranca: "En aquesta malaltia patim doblement la perspectiva de gènere"

Totes dues, en certa manera, se senten privilegiades. Eva no va patir un càncer greu, però sí prou per a passar per quiròfan i romandre a casa uns mesos. Ella l'hi va poder permetre. No sempre és així, atès que una de cada tres pacients que pateixen càncer de mama perd la feina. "En aquesta malaltia patim doblement la perspectiva de gènere. Hi ha milers de dones que treballen en una economia submergida en la qual no estan donades d'alta a la seguretat social i són invisibles per al sistema. Quan són diagnosticades de càncer perden la feina perquè no tenen dret a baixa", explica María Luisa Villafranca, que explica el cas d'una companya de ROSAE, que va dubtar si donar-se la quimioteràpia o no per poder seguir anant a treballar i seguir cobrant.

Patir un càncer de mama canvia dràsticament la teva vida i tu dia a dia. Per això, des d'associacions com ROSAE reivindiquen que l'Estat ha de garantir una atenció psicològica als pacients durant tot el procés que comporta la malaltia. Així mateix, segueixen advocant per la detecció precoç de càncer, motivant dones i homes -"els grans oblidats de la malaltia", diu Jiménez- a autoexaminar-se rutinàriament. Perquè explorar-se salva vides. I la investigació també.


UABmèdiaUABmèdia newspaper-variantnotícies radioràdio play-circleplay Més...més...