L’accés a la formació artística a Catalunya es complica amb escoles privades que superen els 6.000 euros anuals i una oferta pública molt limitada.
Hi ha una frase de Picasso que diu: “tots els nens neixen artistes. El problema és si aconsegueixen continuar sent-ho quan creixen”. Per si no fos prou, aquells que decideixen formar-se, troben que no n'hi ha prou amb tenir vocació i motivació: calen diners i un gran sacrifici.
El paper de l’economia familiar a la formació artística
En el món de les arts, hi ha un aspecte poc visible però molt significatiu: les dificultats per accedir a una formació. Concretament a Catalunya, una regió rica en cultura i amb un gran amor per les arts, hi ha una falta de centres de formació pública per a aquestes professions, fet que provoca que fer-se un lloc en l'escena artística sigui un total privilegi. Paula González, estudiant de música al centre MicroFusa, ens explica que ha tingut la sort que els seus pares van ser molt previsors, i des que era molt petita van estalviar. Així s’evidencia l’esforç econòmic que suposa i la importància de comptar que amb suport familiar.
Per altra banda, Clara Toledano, docent del Conservatori de Manresa, també destaca la necessitat de tenir un bon estatus econòmic per poder accedir al centre. “En tractar-se d’un centre públic entrar al Conservatori de Música de Manresa no és gaire complicat, però s’ha de tenir una bona butxaca”, afirma.
Escoles privades com Eòlia d'interpretació, Elisava de disseny o MicroFusa de música, no baixen dels 6.000 euros anuals. Són xifres que estan fora de l’abast de la majoria de famílies treballadores. Tot i això, hi ha opcions públiques, però cal estar disposat a passar per unes proves d’accés extenuants amb un alt nivell de pressió, com és el cas de l’Institut del Teatre que únicament ofereix 36 places d’interpretació o 12 en direcció i dramatúrgia. La Núria Castells, que va superar les proves, explica com aquestes proves són molt intenses, que s’han de portar molt bé preparades i destaca la pressió que s’hi viu.
Centralització d'oportunitats a Barcelona
Hi ha estudiants que es troben amb una altra barrera: la geogràfica, ja que gairebé tota l'oferta formativa està concentrada a Barcelona, fent-ho encara més difícil per les persones que viuen a la resta de Catalunya. És el cas d’Alba Grasa, que, no va aconseguir accedir-hi i ha hagut de finançar-se uns estudis privats a l’Escola Eòlia. A més, s’ha vist obligada a traslladar-se a Barcelona per continuar la seva formació artística, ja que al seu poble natal, Vilassar de Dalt, no disposava de centres especialitzats: “si jo volia produir, estudiar a una universitat i treballar havia de venir a viure a Barcelona”.
Alba Grasa al seu estudi a Barcelona. Foto: Alejandra Sitjà.
Jerarquia entre les diferents vessants artístiques
Segons Ken Robinson, en la seva TED Talk de 2006, tots els sistemes educatius del món segueixen una jerarquia similar: les matemàtiques i les ciències al capdamunt, les humanitats al mig i les arts al final. Però a més, dins les arts, podem observar també una estructura jeràrquica. Disciplines com la música compten amb una oferta formativa més àmplia: arribant a 277 centres d’educació secundària a Catalunya, segons dades d’Idescat. En canvi, àmbits artístics tenen menys opcions i menys visibilitat, com la dansa que suma 70 centres o les arts plàstiques amb 34, únicament.
Cal entendre el motiu pel qual molts estudiants trien estudiar a centres privats. “Vaig apostar per un centre privat pel nom, per sortir amb unes bases i uns contactes, i que la gent es fixi més en mi”. Així és com justifica la seva elecció la Laia Puig, estudiant de disseny a Elissava.
Una altra de les disciplines oblidades és la joiera. La Sofia Urbina, estudiant, ens explica quines opcions formatives hi ha. “És una mica difícil trobar escoles de joiera. A Barcelona hi ha dues: l’Escola Industrial i l’Escola Massana, i després està la que estic cursant jo, que és la York. És un centre privat, i com està més sol·licitada i és més petita, costa entrar-hi”.
Tallers propis de la Sofia i taller a la Massana. Fotos:Sofia Urbina
Així doncs, estudiar arts a Catalunya no és fàcil. Molts joves amb talent es troben amb barreres econòmiques i geogràfiques que dificulten el seu camí. Les escoles estan majoritàriament a Barcelona i solen ser molt cares. Això provoca que l’accés a la formació artística sigui, en molts casos, un luxe que només uns pocs poden permetre's. Segons el pintor Michael Duchamp, ni hi ha límits per l’art. Però ens hauríem de plantejar si el nostre sistema educatiu s’està convertint en una barrera per molts artistes.
Contingut elaborat com a activitat formativa de l’assignatura Producció Periodística Multiplataforma, sota la supervisió del professor Santiago Giraldo.
