Avui, 10 de febrer de 2025, es commemora el primer aniversari de les mobilitzacions agràries que van tenir lloc el febrer de 2024, un esdeveniment que va constituir un punt d'inflexió en la reivindicació dels drets del sector primari a Catalunya.
La revolta pagesa, protagonitzada per agricultors i ramaders, va assolir la seva màxima expressió amb l'entrada massiva d'aproximadament dos mil tractors al centre de Barcelona. Aquesta mobilització va comportar talls estratègics en principals vies de comunicació, com l'AP-7 i l'A-2. Les protestes es van prolongar fins a finals d’aquell mes, quan es va arribar a un acord amb el govern de la Generalitat. No obstant això, el sector denuncia el compliment insuficient dels compromisos adquirits per l'executiu i, en conseqüència, ha convocat una nova vaga que s'inicia avui.
Novament, igual que l’any anterior, aquesta crida a la mobilització prescindeix del protagonisme dels sindicats agraris tradicionals en favor d’estructures més horitzontals, similars al moviment 15-M, en les quals molts joves agricultors se senten més identificats. Tot i que, en teoria, la revolta pagesa i les organitzacions agràries com l’Associació Agrària de Joves Agricultors (ASAJA) o la Unió de Pagesos (UP), haurien de constituir espais transversals i complementaris, una part significativa dels activistes manifesta no sentir-s'hi representada. Així doncs, aquest col·lectiu s’organitza principalment a través de les xarxes socials i grups de discussió en aplicacions, mitjans que els permeten articular les seves reivindicacions, de caràcter ampli i estructural. Avui conversem amb Albert Fontanet, pagès del Pallars i membre de l’organització Revolta Pagesa, qui exposa les principals problemàtiques que afecten els integrants de l’entitat i les seves demandes més rellevants.
Més enllà de la denúncia per l'incompliment dels acords assolits amb el govern, els pagesos exigeixen mesures concretes, com calendaris de pagament, l’exempció de l’impost de successions per facilitar el relleu generacional, la reducció de la càrrega burocràtica, l’eliminació del tram autonòmic de l’impost sobre els hidrocarburs i la implementació d’un control efectiu sobre la plaga de conills de bosc. A més, recentment s’ha afegit una nova demanda referida a l’oposició a l’acord comercial de Mercosur, que prioritza la liberalització del mercat per sobre dels interessos dels treballadors europeus.
Altres reivindicacions inclouen la modernització dels sistemes de regadiu, la preservació de la cabana ramadera i la creació d'una empresa pública que gestioni la retirada de l'amiant. Es reclama també una moratòria per a la concessió de llicències d'instal·lacions d'energies renovables en sòl rústic i la instauració d'ajuts per fer front a adversitats climàtiques. Així mateix, es denuncia l'increment dels robatoris al camp i es reclama la implementació d'una guia d'actuació per a cada cas, així com una millor coordinació entre els departaments d'Agricultura, Interior i Sanitat per compartir informació i agilitzar les respostes. Es reivindiquen ajuts per a l'adquisició i rehabilitació d'edificis històrics, com masies, per al seu ús residencial, i es demana un increment del pressupost destinat al Departament d'Agricultura, tenint en compte que el sector representa el 2,5% del PIB català.
Les mobilitzacions agràries i la convocatòria d’una nova vaga no només posen de manifest el malestar del sector, sinó que també evidencien la incapacitat de les institucions per oferir respostes estructurals a una crisi que s'arrossega des de fa anys. Aquesta situació es veu agreujada per l’absència de polítiques a llarg termini que garanteixin la sostenibilitat del sector, fet que suggereix una manca de planificació estratègica per part de les administracions públiques i els sindicats. En aquest context, els pagesos semblen quedar subordinats a la inèrcia d’un model econòmic que afavoreix el detriment de les petites i mitjanes explotacions, posant així en risc la continuïtat del teixit agrari i la sobirania alimentària. La pregunta que cal fer-se ara no és només si el govern complirà o no els acords, sinó fins a quin punt la societat està disposada a assumir el cost d’abandonar el sector agrari a la seva sort.
