Informa Pep Iranzo
El final de cada semestre significa, estant d’Erasmus, haver-se d’acomiadar. Sigui pels qui fan una estada de mig any i marxen al gener, després d’exàmens, com pels qui allarguen l’experiència fins al juny. De totes maneres, l’adeu és un constant durant aquests períodes; els estudiants saben que en algun moment hauran d’empaquetar les pertinences i deixar enrere la vida social, els estudis, la cultura i, en definitiva, la que durant els darrers mesos ha estat casa seva. Es tracta de deixar de banda un estil de vida i unes comoditats (o ben al contrari) i emprendre de nou la rutina de la seva autèntica llar, que queda a quilòmetres vista. Aquest canvi és determinant segons la persona; en contraposició amb l’arribada, on hi ha expectatives i ganes de descobrir l’entorn, en aquest cas, cadascú sap què trobarà una vegada hagi abandonat el lloc de destí i torni als seus orígens.
El Roger Hernández és un estudiant de Periodisme a la UAB que fa dues setmanes que ha tornat a Barcelona. Ha passat un curs sencer, des de finals de l’estiu passat, a Lió. Destaca el fet d’haver-se reincorporat a l’antiga vida de manera ràpida, sense tenir un moment de descans o reflexió. Així, no ha tingut l’oportunitat de capficar-se en el canvi d’aires, un aspecte que considera positiu. En comptes de quedar se estancat en la nostàlgia, ha arribat amb projectes i noves inquietuds que el mantenen actiu i distret. Tot i això, té la sensació que algun dia d’aquests tornarà a la ciutat francesa i recuperarà el ritme que duia allà. Quan se n’adona que no serà pas així, és quan rep un cop de realitat i s’enyora més. A la vegada, remarca, però, que quan va sentir més pena va ser una setmana abans de fer les maletes, quan va veure imminent el punt i final, que fins aleshores havia vist llunyà.
Pel que fa a l’estiu que comença, sap que serà diferent perquè incorporarà les noves amistats que ha fet durant l’Erasmus, amb qui faran viatges i es visitaran. Destaca, però, que no es prendrà aquests mesos com altres anys, perquè ja ha viscut una temporada molt intensa, molt “salvatge”, i intenta crear-se rutines i posar-se ordre, per tornar-se a encarrilar.
En Roger passejant per Lió. Foto: Roger Hernández
La Míriam Milà, estudiant de Llengües Aplicades a la UPF, va fer només el primer semestre del curs a la Universitat de Glasgow. En el seu cas, com a part intrínseca del pla d’estudis del grau, els alumnes han de realitzar obligatòriament una estada d’uns tres mesos a l’estranger. Conclou que la tornada va ser especialment dramàtica, al magnificar l’experiència i creure que mai més tornaria a viure una cosa semblant. Passat el temps, i des d’una altra perspectiva, veu que, tot i guardar un bon record, va estar vivint en “una bombolla”, en una vida irreal i que potser la seva reacció no era per a tant. Ella assenyala com a principal punt en contra de la tornada, sobretot, les dinàmiques familiars; fins aleshores havia adquirint nous hàbits i havia gaudit d’una llibertat personal que col·lidien amb aquells instaurats a casa.
Tot i això, al tornar de nou a la universitat per encarar el segon semestre, no se li va fer feixuc perquè la resta de companys de classe estaven en la mateixa situació (com s’ha mencionat, tots han de marxar i ho fan alhora). El dol, doncs, va ser compartit i, a més, la càrrega de feina va impedir-los pensar massa en els últims mesos.
La Míriam amb una amiga durant l’Erasmus a Glasgow. Foto: Míriam Milà
Un altre cas és el de l’Ainoa Marin, estudiant de Psicologia a la UAB, que va marxar un any a estudiar a Cracòvia. També remarca com a positiu el fet d’anar en sintonia amb els amics, ja que van abandonar Polònia al juny i tots tenien ganes de passar l’estiu a casa i retrobar-se amb els seus: “Et senties molt acompanyada, en la pèrdua i en el dol”. Una vegada instal·lada de nou, però, va entendre, com passa normalment, que l’experiència seria irrepetible i que tot quedaria en un record. Aconsella, com els altres, de buscar noves rutines i activitats per omplir el dia a dia, perquè aquesta “ressaca” sigui més lleu.
Segons ella, és inevitable plantejar-se d’independitzar-se al tornar d’Erasmus, perquè habitualment és la primera vegada que un pot marxar de casa. Aquest “tastet de llibertat costa deixar-lo anar, te n’adones que ets autosuficient i no vols renunciar hi”.
Després de mesos fora, de poc contacte amb la família i les amistats de sempre, introduir-se de nou a una quotidianitat molt vista, i havent-ne descobert una altra d’inimaginable, els estudiants es veuen immersos en la “ressaca post-Erasmus”. És una etapa més del viatge, el saber tornar a casa. Com indiquen, es tracta d’acceptar-ho i abraçar-ho de la millor manera, per no estancar-se en un record que només pot viure’s un cop a la vida. És la premissa, la màgia, d’aquesta experiència.
Imatge de l’Ainoa d’Erasmus a Cracòvia. Foto: Ainoa Marin
