Pol López Garrell
L’absència d’acords en la regulació de les noves tècniques genòmiques, bloquejada al Parlament Europeu des de l’abril de 2025, genera incertesa entre la comunitat científica. Aquesta preocupació es va posar de manifest al Centre de Recerca en Agrigenòmica (CRAG), durant la visita d’un grup d’estudiants de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) l’1 d’octubre passat. El risc és evident, segons alerten els investigadors del centre: si Europa no defineix un marc legal clar i favorable, quedarà relegada a un paper secundari en el futur de l’alimentació.
Aquest futur ja s’està escrivint al Centre de Recerca en Agrigenòmica (CRAG), un institut emplaçat en el campus de Bellaterra de la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre hivernacles i seqüenciadors, s’investiguen noves varietats de plantes capaces de resistir sequeres, plagues i oscil·lacions brusques de temperatura. «La domesticació de les plantes és mutació genètica» afirma Marta Pujol, investigadora científica de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) adscrita al CRAG. Dit d’una altra manera: des del neolític fins avui, l’agricultura ha estat sempre tecnologia.
«La domesticació de les plantes és mutació genètica» (Marta Pujol, CRAG)
El dilema que ha encallat la legislació europea rau en la diferència –subtil però fonamental– entre un organisme transgènic i un d’editat. En els transgènics, sempre es pot identificar l’empremta humana: un gen introduït d’una altra espècie, és un marcador clar. En les plantes editades, en canvi, el canvi genètic és indistingible d’una mutació natural. Les noves tècniques d’edició (per exemple, la revolucionària tecnologia anomenada CRISPR) permeten modificar un gen amb precisió al laboratori, però al microscopi és impossible saber si l’ha retocat un científic o l’atzar de l’evolució natural.
Aquesta frontera difusa és la que té paralitzada la legislació europea. Des del 2018, una sentència del Tribunal de Justícia de la UE obliga a considerar les plantes editades com a organismes modificats genèticament, sotmesos a les mateixes traves que els transgènics. El resultat és un procés regulador per aprovar l’ús d’un organisme editat que pot costar fins a
16 milions d’euros i allargar-se més d’una dècada. Un llast que només grans multinacionals poden assumir, deixant fora universitats, centres públics i agricultors petits.
Mentre la Unió Europea continua dividida, altres països ja han pres partit. El Regne Unit va aprovar el 2023 la Precision Breeding Act, que permet comercialitzar plantes editades sense imposar-los la rígida normativa dels transgènics. Als Estats Units, al Canadà o al Japó ja es venen tomàquets enriquits en GABA, soja amb més àcid oleic o bolets que no s’enfosqueixen després de tallar-se.
«En una fruiteria hi ha més tecnologia que en un iPhone» (Marta Pujol, CRAG)
A Europa, en canvi, la proposta de la Comissió del 2023 per diferenciar entre mutacions petites i modificacions més complexes continua encallada al Parlament. Les pressions de grups ecologistes, la por de perdre el control sobre patents i un debat ideològic han convertit el que podria ser un pas endavant per a l’agricultura en un laberint burocràtic.
A l’espera de la decisió dels legisladors, l’equip del CRAG segueix explorant aplicacions de l’edició genètica. Investigadors del centre han treballat amb CRISPR per obtenir varietats de meló que maduren més lentament, de blat més resistent a fongs o de plantes capaces de sobreviure amb menys aigua. El seu objectiu és doble: respondre al canvi climàtic i contribuir a la seguretat alimentària global.
Però la investigació xoca amb el mur regulador. “Si la legislació no canvia, tota aquesta recerca corre el risc de quedar-se als papers científics i no arribar mai al camp”, explica Pujol. Els experts del centre lamenten la paradoxa, típicament europea, de tenir el talent, la tecnologia i la necessitat, i alhora el fre legal que ho impedeix.
Els arguments a favor d’una regulació favorable són contundents, segons els científics del CRAG. En primer lloc, el canvi climàtic: l’edició genètica permetria desenvolupar cultius més sostenibles, amb menys necessitat de pesticides i fertilitzants. En segon lloc, la competitivitat: si Europa no s’adapta, perdrà pes davant mercats més àgils. També hi ha l’equitat: les normatives actuals beneficien grans corporacions, mentre que actors més petits queden ofegats pels costos.
Finalment, hi ha la dimensió cultural. Marta Pujol recorda que la tecnologia sempre ha estat al cor de l’agricultura. Les eines han canviat —de la selecció de llavors al neolític a la seqüenciació genòmica del segle XXI—, però l’objectiu és el mateix: alimentar millor i de manera més segura a les persones.
Quan un consumidor compra un tomàquet al mercat, no pot distingir si és fruit d’un creuament convencional, d’una mutació espontània o d’una edició amb CRISPR. Aquesta “invisibilitat” és alhora la fortalesa i el repte de l’edició genètica. Obliga la política a decidir si vol regular a partir de la tècnica utilitzada o dels riscos reals i comprovats que comporta.
«En una fruiteria hi ha més tecnologia que en un iPhone», sentencia Pujol. La pregunta és si Europa sabrà posar-se al dia d’aquesta realitat o si deixarà que una possible revolució passi de llarg.
Aquest contingut és una activitat formativa en el marc de l'assignatura Periodisme Científic i de Salut, sota la supervisió del professor Michele Catanzaro.
