Víctor Gómez Canals
La cimera COP30 celebrada al Brasil aquest novembre ha tornat a recordar al món que el canvi climàtic ja no és un escenari futur, sinó un present que condiciona les polítiques globals. Mentre els governs negocien a porta tancada quines mesures assumir i fins on rebaixar compromisos, el debat es trasllada també a escala local. A Catalunya, aquesta crisi ambiental es manifesta amb una intensitat particular, marcada per la fragilitat i la diversitat del territori. Aquesta complexitat va quedar palesa en la conferència del naturalista Jaume Marlès, doctor en Ciència i Tecnologia Ambientals i especialista en biodiversitat urbana, que va centrar-se en els grans reptes territorials associats al canvi climàtic.
Canvi climàtic o canvi global? Una distinció necessària
Segons Marlès, és fonamental diferenciar entre canvi climàtic i canvi global. El primer fa referència a l’augment de temperatures, l’alteració de les precipitacions o l’increment dels fenòmens meteorològics extrems. El segon, però, engloba un conjunt molt més ampli de processos: la pèrdua de biodiversitat, la degradació dels sòls, la urbanització accelerada, la contaminació o la sobreexplotació dels recursos. “No estem davant d’una simple crisi ambiental, sinó d’una crisi civilitzatòria”, va advertir. Una afirmació que es pot il·lustrar amb dades contundents: l’any 1900 només un 10% de la població mundial vivia en ciutats, mentre que avui aquesta xifra ja supera el 56%. La pressió sobre el territori, recordava, és més alta que mai.
Un país de boscos que creixen… i s’embruten
El naturalista va destacar que Catalunya és, contra el que molta gent pensa, un país eminentment forestal. Més de la meitat del territori —concretament un 66%— està cobert de bosc, i la proporció de propietat privada és molt elevada, fet que condiciona les polítiques de gestió. Segons Marlès, el creixement continu dels boscos no significa necessàriament una bona notícia. L’abandonament de la vida rural, la desaparició d’antics oficis forestals i la disminució de la ramaderia extensiva han convertit moltes masses forestals en espais densos, continus i poc gestionats. Va recordar que, si la gestió forestal desaparegués completament, la superfície boscosa podria arribar al 90% del país. Però més bosc no equival sempre a millor bosc: la falta d’intervenció fa que hi hagi un excés de combustible acumulat, el que afavoreix incendis més ràpids i imprevisibles, els anomenats incendis de sisena generació.
La paradoxa de la fusta i la pèrdua de cultura rural
L’ambientòleg va exposar també una paradoxa aparent: tot i tenir grans masses forestals, Catalunya importa més fusta de la que produeix. Segons Marlès, això es deu principalment a criteris econòmics, ja que la fusta d’altres països arriba al mercat a preus més baixos, i la local sovint no troba sortida. Al mateix temps, el país ha perdut una vintena d’oficis tradicionals vinculats al bosc, com ara els carboners, els bosquerols, els traginers o els pastors de muntanya. Aquests coneixements, segons va remarcar, constituïen un patrimoni cultural i ambiental difícil de recuperar. Les masses dominades pel pi roig o el pi blanc, que sovint formen boscos monoespecífics, són més vulnerables a plagues i sequeres, cosa que agreuja encara més la situació.
Un territori que afecta la salut
El doctor en Ciència i Tecnologia Ambientals va insistir també en la relació entre territori i salut. Va recordar que nombrosos estudis han demostrat que el contacte amb el bosc disminueix els nivells de cortisol, millora l’estat d’ànim i regula processos fisiològics clau. Els arbres emeten compostos orgànics volàtils amb efectes beneficiosos sobre l’organisme, i fins i tot el simple fet d’observar espais verds té impacte positiu en el benestar. Per això, segons Marlès, la degradació del territori no és només un problema ambiental: és també una qüestió de salut pública.
Agricultura en retrocés i biodiversitat en risc
Segons l’ambientòleg, el sector primari català es troba en regressió. Cada vegada hi ha menys pagesos, menys pastures i menys superfícies agrícoles, i les que es mantenen tendeixen a intensificar-se o a dependre del reg. Aquest retrocés, combinat amb altres pressions com el canvi climàtic, la fragmentació del sòl o l’arribada d’espècies invasores, posa en perill una biodiversitat que és una de les més riques de la Mediterrània. Marlès va recordar que els camps abandonats perden activitat humana i deixen d’oferir espais oberts, cosa que disminueix la diversitat del paisatge i, en conseqüència, la presència de fauna. Allà on desapareix el mosaic agrari, també ho fan moltes espècies d’ocells i altres animals.
Incendis cada vegada més grans
El naturalista va advertir que l’augment de la temperatura, combinat amb l’expansió dels boscos i la manca de gestió, configura un escenari propens als grans incendis recurrents. Segons Marlès, el procés sempre segueix una lògica dolorosa: primer es perden persones, després pobles i, finalment, paisatges sencers. És un cercle que exemplifica la magnitud del canvi global.
Què es pot fer?
Marlès va remarcar que, malgrat el diagnòstic, existeixen solucions viables i conegudes. La gestió del territori requereix polítiques ambientals continuades en el temps i no sotmeses a canvis de govern. També va insistir en la necessitat de recuperar la ramaderia extensiva, impulsar la gestió forestal tradicional i revaloritzar els productes locals per reduir la dependència de mercats externs. Fomentar el consum de proximitat, garantir preus justos per als productes rurals i apostar per un mosaic equilibrat de boscos, conreus i pastures formen part de les mesures que considera imprescindibles.
De la COP al territori: el futur és aquí
Segons el naturalista, mentre els delegats de la COP discuteixen des del Brasil quins compromisos estan disposats a assumir, el territori català ja mostra símptomes d’un futur que ha arribat massa aviat. Va recordar que Catalunya és un dels llocs d’Europa on el canvi climàtic avança més ràpid, però també un dels que disposa d’una major capacitat d’adaptació si es gestionen bé els recursos. El repte, advertia, és actuar amb la rapidesa i la continuïtat que requereix un fenomen que ja és plenament present.
Aquest contingut és una activitat formativa en el marc de l'assignatura Periodisme Científic i de Salut, sota la supervisió del professor Lluís Vilaró.
