Nacho Ferrer @nacho_ferrer_
El proper dimecres 26 de gener, desembarcarà al Liceu una reposició del muntatge del director d’escena francès Gilbert Deflo de La dama de piques (Píkovaia Dama) de Piotr Íllitx Txaikovski. Enmig de la tensió creixent a la frontera ucraïnesa, sembla que la programació de la temporada d’enguany es fes ad hoc. L’òpera és un mirall per a la vida, i que el Liceu programi una òpera russa i que, circumstancialment, coincideixi amb un conflicte armat que involucra el país d’origen del compositor em sembla, com a mínim, curiós.
L’anàlisi rigorosa, seriosa i ponderada que cal fer d’aquest conflicte no em pertoca a mi. Per tant, permeteu-me de ser una mica frívol i compartir algunes consideracions que em vénen al cap a propòsit d’aquesta òpera. La dama de piques es va estrenar al Liceu ara fa cent anys en un moment de canvi, amb una Revolució d’Octubre que acabava de triomfar a les dues vessants dels Urals, i que havia exiliat o escapçat tota la noblesa russa.
A les acaballes del règim tsarista, a Europa vam començar a interessar-nos per un país que ja no existia, per un miratge, per una il·lusió de la Rússia brillant de Caterina la Gran, recentment reivindicada per una sèrie bastant mediocre d’HBO, o per la tragèdia i la barbàrie de la mort dels Romànov. Mentre els bolxevics prenien el Palau d’Hivern, Europa estrenava les òperes i els ballets de Txaikovski, es meravellava amb el Borís Godunov de Mussorgski i, a Barcelona, l’omnipotent Associació Wagneriana començava a publicar traduccions dels llibrets de les millors òperes russes, com la Rondalla de la vila invisible de Kítej i de la princesa Fevrònia, de Joaquim Pena i Rodolf J. Slaby.
La Rússia que veiem en La Dama de piques, en les novel·les de Tolstoi, Puíxkin i Dostoievski, en les sèries més recents d’HBO o en la infecta còpia de The Crown amb els tsars de protagonistes que Netflix va estrenar fa un temps, ens remeten a una mateixa il·lusió, a un mateix miratge: l’enyorança de la Rússia imperial, la Rússia dels tsars que va desaparèixer de sobte amb la violència de la revolució.
La força d’aquella Rússia desapareguda impregna encara la nostra cultura, el nostre pòsit intel·lectual europeu, i encara avui, les veus de Tolstoi i de Dostoievski, la música de Txaikovski, de Rimski-Kórsakov o de Mussorgski ens parlen i ens canten a l’oïda les glòries d’un passat que ja no tornarà i que Rússia ja no recuperarà, per molt que cert president sigui més tsarista que el tsar. La Rússia gloriosa del Grup dels Cinc, el far cultural, contrapès d’Alemanya i de les seves glòries musicals i literàries, ja no existeix, i ben conscients, n’admirem les restes amb un interès científic propi d’una autòpsia.
És curiós com, des del nostre baluard mediterrani, sempre ens hem sentit propers a l’herència cultural russa. No em correspon a mi d’estudiar la influència que la música, la literatura i l’art rus han tingut en la nostra producció artística, ni la seva petja en la nostra manera de veure el món. Plomes més autoritzades que jo ho faran millor i amb més coneixement de causa. El que tinc clar és que Rússia és una part indissociable de la nostra herència cultural europea, que ens porta a llegir Goethe, Cervantes, Maragall, Dickens, Dumas, Saramago, Manzoni, Nietzsche, Plató, Aristòtil, Ibsen; a escoltar Beethoven, Mozart, Bach, Schönberg, Saint-Saëns, Verdi, Rossini i Wagner; a sortir de festa a Berlín i a anar-nos-en d’Erasmus. La música i la literatura russa, que és una part més d’aquesta herència, ens fan sentir fulles d’una mateixa branca: Europa, i ara més que mai cal reivindicar aquesta unió. En un moment en què Europa perd pes polític i diplomàtic i en què Àsia i la Xina en guanyen, cal que recordem que som fills d’una mateixa cultura i que, amb més o menys diferències, els europeus compartim unes arrels i un futur comú. Ens hem matat prou en dues guerres fratricides. No n’iniciem una de nova.
A La Dama de Piques, el protagonista, Hermann, ho perd tot, fins i tot la vida, per saber la combinació màgica de cartes que li permetrà guanyar totes les partides que jugui. Tinguem clares les nostres cartes i juguem-les sàviament. La història ens jutjarà pel que fem. I si a tot plegat hi podeu posar la música de Txaikovski, millor encara. No us perdeu la Pikovaia Dama. És una operassa que heu de conèixer de totes totes.
