Blanca Rodríguez, activista contra la gordofòbia: “La normativitat és una presó”


L'autora va descriure la seva experiència a l’article “Estic grassa i els homes tenen sexe amb mi, però no volen que ningú ho sàpiga”, publicat al Diario.es


28/02/2022 13:22 · Per Sex Sàpiens



Un article de Yaiza Sánchez

Blanca Rodríguez escull dues paraules per a definir-se: feminista i friki. Mots que, tot i semblar generalistes, no ha seleccionat a l’atzar. L’escriptora i traductora és una de les dues mares de El podcast gordo, un programa radiofònic sobre “gordicoses”, és a dir, experiències de persones grasses, que presenta juntament amb Amanda Vázquez. A més, és la presidenta de l’Associació Espanyola de Fantasia, Ciència-ficció i Terror (AEFCFT). La viva imatge del feminisme i el món friki extrapolats a la professió. 

Amb un to espontani, humorístic i desvergonyit, que reflecteix la personalitat de l’autora, l’article “Estic grassa i els homes tenen sexe amb mi, però no volen que ningú ho sàpiga” reflexiona sobre la torbació que passen alguns companys de llit de les dones corpulentes pel fet d’haver mantingut sexe amb elles. Una redacció que, tot i centrar-se exclusivament en les vivències de Rodríguez, neix d’un fil de Twitter farcit d’històries de dones amb noms i rutines diferents, però amb un desenllaç comú: la culpabilització i humiliació per tenir més d’una talla 46. 

Com vas començar a reflexionar sobre la gordofòbia que hi ha al terreny sexual? 

Arran del meu divorci. Encara que pensava que se m'havia acabat el sexe, em vaig obrir Tinder i vaig descobrir que, en realitat, m'era facilíssim. Tot i que no buscava una relació seriosa, em va sorprendre que els nois no em proposessin quedar després, perquè el sexe funcionava bé i estàvem còmodes. Quan els vaig preguntar, posaven excuses, balbotejaven... Altres em van dir, "sentint-ho molt", que jo no era el seu tipus. Em vaig adonar que no volien que se'ls veiés en públic amb mi. No tinc problema amb no agradar-li a una persona. Però quan mantens sexe amb algú i més tard et negues l’atracció perquè la dona no encaixa amb els estàndards de bellesa socials, fas una discriminació: gordofòbia. 

Entenc que, en el teu cas, per decidir si establien una relació habitual es basaven més en allò que es considera acceptable socialment, en lloc de si se sentien o no atrets i si hi havia connexió entre vosaltres. 

Exacte, però crec que la majoria no eren conscients d'aquesta elecció. M'han arribat a dir que no els atrec després de ficar-nos al llit tres vegades. Si no t'agrada algú, no t'excites. Crec que hi ha molt d'autoengany. Malgrat que no té res a veure amb el preu que paguem les persones grosses, és cert que la societat castiga les que es relacionen amb nosaltres. En el podcast que faig, un home va contar que quan tenia dotze anys va sortir amb una nena corpulenta i fins que va marxar de l'institut li deien "Manolo, a qui li agraden les grasses".

Què et va empènyer a contar la teva experiència, de forma tan clara i sense pèls a la llengua? 

La forma més ximple. La típica nit en què t'avorreixes, vaig fer un tuit d'"Un favorit i explico una cosa sobre estar grassa que no t'havies plantejat". Es va fer viral i milers de testimonis van contar-me les històries en privat, que vaig afegir en forma de fil anònimament. Tot plegat va sortir en la premsa i vaig fer l'article. 

 

Encara que la gordofòbia afecta a tots els cossos, creus que aquesta pressió estètica s'exerceix amb més vehemència en les dones? 

Sí, sens dubte. Mira, et poso un exemple: per xarxes socials, fa uns mesos, es va parlar molt d'Ana Morgade quan va portar com a vestit a la Setmana Internacional del Cinema de Valladolid (SEMINCI) la bossa del vestit en lloc del modelet perquè tenia dificultat per a trobar roba de la seva talla en els showrooms. Ana Morgade, que, com a molt, porta una 40! Això és una mostra de les exigències. No crec que un senyor com Leo Harlem tingui problemes. Opino que, una vegada superat un cert límit, la gordofòbia afecta per igual. Però el llistó i el càstig cap a les dones és molt més baix i dur. 

En l'actualitat t'expresses sobre el teu cos amb seguretat i confiança. No obstant això, em pregunto si la gordofòbia ha afectat la teva autoestima en algun moment. 

I tant. Ens donen la tabarra des de la infància. Hi ha persones que per això han desenvolupat un trastorn alimentari, fet que suposa una malaltia de salut mental molt greu i una relació insana amb el menjar. La gordofòbia genera odi, falta d'autoestima, inseguretat... A El Podcast gordo vaig entrevistar a un noi que s'havia enamorat bojament d'una amiga corpulenta i mai va aconseguir que ella el cregués. Es va perdre aquesta relació per la inseguretat de no ser suficient. La normativitat és una presó i el que surt d’allà és molt castigat. 

En els últims anys hi ha hagut una tendència en el món audiovisual a donar més visibilitat a col·lectius socialment castigats, com la comunitat LGBTQIA+. També s'ha mostrat més diversitat corporal amb personatges com Nikkta Uggla (Felice en "Joves alteses") o Barbie Ferreira (Kat en "Euphoria"). Així i tot, queda un llarg camí fins a la plena representació dels cossos. Com creus que ha afectat la falta de referents, especialment, als més joves? 

La representació és vital. Els nens i adolescents aprenen per imitació. És igual que et diguin que tothom és igual de vàlid si, paral·lelament, observes que no hi ha persones grosses en la TV i que, quan apareixen, és per a riure-se'n d'elles. La típica pel·lícula en la qual el noi popular aposta portar a la noia corpulenta al ball i es burlen d'ella, però després perd pes i l'accepten. Quin missatge és aquest? Aprima i els teus problemes acabaran! És gravíssim. Durant la meva adolescència em van dir que estava grassa i pesava 57 quilos. No ho era, però jo em veia com a una vaca. Amb actituds així construeixen la teva realitat i pensament. 

Hi ha publicacions que, tot i que a primera vista semblen inclusives, fan comentaris polèmics. Alguns exemples són trucs per dissimular la panxa o donar per suposat que certes peces de roba només poden portar-les les persones primes. Creus que aquest comportament alimenta, en el fons, la gordofòbia? 

Per descomptat. Et diuen: ets un ésser defectuós, però tots som fills de Déu. Si us plau! És esgarrifós. A mi m'agradaria que es fomentés el moviment bodyneutral. El bodypositive sol caure en la "gordibona", és a dir, a moure una mica l'estàndard sempre respectades la proporcionalitat i la bellesa de la cara. Crec que s'hauria de promoure la idea que els cossos no són una mostra del valor de la persona. Estan bé perquè ens permeten realitzar accions i cal cuidar-los, però ja està. 

És clar que al llarg de la teva vida has viscut moltes experiències relacionades amb la gordofòbia i has reflexionat sobre ella. Què li diries a la Blanca Rodríguez del passat ara que saps com es desenvoluparà el futur per a ella? 

Uf, quina pregunta més difícil. A vegades penso, "si pogués tornar enrere i dir-li a aquesta nena de catorze anys que està perfectament...". Però, saps què? Que no m'hagués cregut. El seu entorn li deia el contrari: família, amics, TV, llibres... És molt bonic pensar que pots canviar la vida d'una persona dient-li que té un cos estupend, però no funciona així. Òbviament, les famílies són un punt de suport clau dels nens i nenes, però no poden lluitar soles contra la societat. Es necessita un canvi mental global. 

 


UABmèdiaUABmèdia UABtvUABtv UABràdioUABràdio OpcionsOpcions